Pilar Rahola guanya el Ramon Llull amb una novel·la sobre la convulsa Setmana Tràgica

Una mirada plena de contradiccions sobre un dels episodis més controvertits de la història de Barcelona, la Setmana Tràgica del 1909, i que pot funcionar com a mirall invers de la situació sociopolítica actual a partir de tres personatges ideològicament oposats d'una mateixa família, ha permès a l'escriptora i periodista Pilar Rahola guanyar, amb la novel·la Rosa de cendra, el 37è premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes, un dels més ben dotats econòmicament (60.000 euros) i de més difusió internacional, ja que comporta també la publicació en castellà i francès.

“Aquell episodi recorda en l'àmbit polític i econòmic el moment polític actual, es poden fer paral·lelismes peculiars, però la meva intenció ha estat teixir una història familiar purament literària, no prendre partit per cap personatge”, insisteix Rahola, conscient del seu pes mediàtic i de la seva faceta com a vehement tertuliana i opinadora alineada amb les tesis independentistes.

Sota aquesta tesi, Rahola (Barcelona, 1958) reforça que Rosa de cendra (“un homenatge a l'epítet Rosa de Foc, amb el qual els anarquistes van definir la Barcelona d'aquella època") és una continuació de la seva segona i fins ara últim novel·la, Mariona, que acabava quan aquesta acomiadava el seu net, que embarcava destinació a la Guerra de Cuba. En la novel·la guanyadora, aquest net és una de les tres grans veus de l'obra, després de tornar obscurament marcat per aquest conflicte. Un altre dels membres de la família és un anarquista, amic del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, creador de l'Escola Moderna i després afusellat a Montjuïc i al qual, a més, Rahola hi afegeix la seva inclinació homosexual, “una condició terrible, però que em permet introduir també una mirada femenina”. La tercera mirada del poliedre social que caracteritza l'època és la d'un altre personatge familiar que és membre de la catalanista Solidaritat Catalana, amic de Cambó i Prat de la Riba...

“Va ser un moment de contradiccions profundes en la societat catalana, amb l'inici del sindicalisme i el catalanisme polític ascendent, el populisme de Lerroux, la construcció del Palau de la Música i l'obertura de la Via Laietana... I en aquest context es troben els meus personatges, pels quals no prenc partit; aquí fujo de l'opinió”, apunta l'autora sobre un llibre en el qual ha treballat gairebé cinc anys pel que fa a la documentació històrica: “No he llegit ni una sola novel·la al respecte; tot han estat assajos”.

En la que és la seva tercera novel·la després d'El carrer de l’embut (2013) i la reeixida Mariona, fa tot just tres anys (“no m'he presentat a premis fins ara perquè creia que havia de picar pedra com a escriptora; ara ja crec que em puc posar el vestit de gala que és un premi com aquest”), admet, no obstant això, que la lectura d'aquesta Barcelona en la qual s'acaben cremant els convents i fent barricades i, per extensió, la Catalunya de l'època, permet fer similituds amb l'actualitat. “Les guerres internes del catalanisme encapçalat per Solidaritat Catalana recorden molt les tensions de Junts pel Sí; o la participació de republicans i federals en aquest catalanisme; o els moviments alternatius de l'època evocant els antisistema; i el de l'espanyolisme del moment, el de Ciutadans..., però no ha estat buscat ni en prenc partit”, insisteix.