Cinquanta anys del català a l’escola

El 23 de gener de 1967 —dilluns vinent en farà doncs cinquanta anys— es va fer públic un dels documents més importants del que més endavant es coneixeria com la campanya del Català a l’escola, la més important en la defensa de l’ús social de la llengua durant el franquisme i que es va anticipar, en les seves demandes, a la petició de l’oficialitat o a la presència del català als mitjans de comunicació. La campanya, que agafaria notorietat pública els anys següents, va acabar portant el català a la llei d’educació de 1970, que va permetre per primer cop des de la República —amb caràcter voluntari, això sí— l’ensenyament de la llengua al currículum oficial.

Aquell 23 de gener es va fer pública la instància que donava suport formal i acadèmic a una reivindicació que fins llavors s’havia limitat als pronunciaments i els propòsits. Reunits el dia 30 de novembre de 1966 a iniciativa de l’Institut d’Estudis Catalans, representants de les acadèmies de Bones Lletres, de Medicina i Cirurgia i de Belles Arts (segons el secretari general de l’IEC d’aleshores, Ramon Aramon, la resta d’acadèmies no hi van assistir per por) van donar suport unànime al text presentat per l’IEC a favor de demanar l’ensenyament del català. La instància va ser signada inicialment per sis acadèmies (s’hi van afegir Ciències i Arts i Jurisprudència i Legislació), i les protestes de molts membres van fer que la secundessin dues més fora de signatura, Farmàcia i Ciències Econòmiques i Financeres. D’una manera explícita, doncs, tota l’oficialitat acadèmica s’afegia a la reivindicació assajada en mobilitzacions populars anteriors, com ara la campanya de les instàncies de 1963, amb firmes il·lustres com Martí de Riquer, Frederic Marès o Agustí Pedro i Pons.

La instància es va inspirar en la iniciativa de l’Acadèmia de la Llengua Basca, que ja el 15 de novembre de 1966 va adreçar una carta al ministre d’Educació, Manuel Lora Tamayo, plantejant-li un seguit de mesures per a l’ensenyament de l’euskera. El text català, per bé que incorria en una apegalosa lloança de la cultura espanyola (es diu que la llengua catalana “tanto contribuye al acervo cultural de España”), sol·licita formalment que el govern espanyol accedeixi a l’aspiració de l’ensenyament del català, “manifestado en diferentes ocasiones y con fuerte arraigo popular”. I continua amb una exposició de la vigència de la llengua tant en l’ús social com en el literari i científic, “por lo cual es inexplicable que la enseñanza de esta lengua [...] no estuviese incluida en los diversos grados de enseñanza del Estado, en las tierras de lengua catalana”.

La instància és fruit del brou que actua de placenta d’una conscienciació que és col·lectiva. Pocs dies després, en el ple de la Diputació de Barcelona del 31 de gener es va aprovar per unanimitat la proposta del president Joaquim Buxó de muntar cursos de català a petició dels ajuntaments que així ho demanessin, amb taxes de matriculació reduïdes per als alumnes i amb els costos dels materials coberts per les institucions, unes classes que s’haurien de fer a les biblioteques públiques o en altres dependències de la mateixa Diputació, incloses les escoles de titularitat municipal. La novetat seria destacada a La Vanguardia a l’inici del curs escolar 1967-1968, amb el titular “En octubre, enseñanza del catalán en las escuelas municipales”, en un article en què es destacava un factor que, anys a venir, seria cabdal en la consolidació del català com a llengua de l’escola: tot i ser una opció voluntària i en horari extraescolar, el 50% de les inscripcions eren de fills de pares no catalans.

Va ser un petit pas, però el primer d’una campanya que tindria tot el ressò popular en els anys successius, especialment el 1969 amb la petició d’adhesió de les entitats a la inclusió de l’ensenyament del català a la nova llei d’educació. Entitats com el Monestir de Montserrat, Ràdio Barcelona, Enciclopèdia Catalana, ESADE o el Barça s’acabarien sumant a una demanda coral que hauria de servir de referent avui, quan el foment de la llengua, lluny de congriar consensos, ha abandonat la imaginació per abonar-se a l’anestèsia.