Care Santos guanya el Nadal i Xavier Theros, el Pla

El pes de la culpa, la necessitat de l’oblit (o no) i l’obligació del perdó. Sobre aquestes coordenades s’han hagut de moure al llarg de la seva existència les cinc dones que es retroben el 1981 després de 30 anys d’amistat i un succés que de petites les va unir i va marcar alhora. Elles protagonitzen la novel·la Media vida, amb la qual ahir l’escriptora Care Santos va obtenir a Barcelona el 73è premi Nadal, el degà de les lletres castellanes, dotat amb 18.000 euros i que convoca l’editorial Destino. La gala literària també va permetre celebrar el debut com a novel·lista de l’antropòleg i poeta Xavier Theros, que, aprofitant els seus coneixements com a cronista de Barcelona (com mostra en l’edició catalana d’aquest diari), construeix una història detectivesca sobre una sèrie de crims infantils durant la revolta popular de la Jamància del 1843 a La fada negra, amb la qual va guanyar el 49è premi Pla (6.000 euros).

Com és habitual en l’estratègia dels grans premis depenents del Grup Planeta, Santos (Mataró, 1970), compleix els requisits: autora de la casa i fins i tot catapultada per aquesta (Desig de xocolata va ser premi Ramon Llull el 2014), domini d’una literatura de caire popular i notable suport d’uns lectors fidels d’ampli espectre, que si escau es tradueix en una notable trajectòria en la narrativa juvenil (amb títols amb més de 70.000 exemplars venuts), la traducció de la seva obra a 22 idiomes i, amb el Nadal, una dotzena ja de guardons (l’Ateneu Jove de Sevilla el 1999 o dues vegades l’Edebé, el 2003 i el 2015, entre altres). La recent adaptació televisiva, en format de minisèrie, de la seva novel·la Habitacions tancades (2011) ha reforçat aquest cert reconeixement mediàtic d’aquesta escriptora bilingüe, assídua, a més, entre el professorat de tallers d’escriptura.

“Tota novel·la ha de partir d’una història poderosa”, assegura Santos, cosa que aquesta prolixa autora (amb una desena de novel·les, mitja dotzena de llibres de relats i dos de poesia, així com d’una infinitat de miscel·lànies i coautories) ha practicat des del seu primer volum publicat, quan tenia 25 anys: Cuentos cítricos. Tant la necessitat d’explicar com l’estratègia per fer-ho, les deu a la seva àvia, Teresa Pujolà, que li explicava històries familiars carregades de suspensos i girs, base de la seva última novel·la, Diamant blau (2015), publicada a Destino.

Tots aquests recursos són a Media vida, on cinc dones es retroben en la Barcelona del 1981, on han arribat amb més o menys fortuna a l’Espanya que discuteix el nou rol protagonista de la dona. Totes elles viuen marcades per uns successos que van viure 30 anys enrere, un estiu que es van veure obligades a passar en un internat i on un innocent joc de peces va acabar en una petita tragèdia que les unirà per sempre. El pes del pas del temps i del passat en la vida d’un és el gran cordó umbilical de l’obra de Santos.

L’única tragèdia del capità Llàtzer Llampades, protagonista de la novel·la guanyadora del Pla, és que el seu vaixell va sotsobrar i per això viu en la Barcelona del 1848 reconvertit en policia i amb el desagradable cas d’una sèrie d’assassinats de nens. La ciutat està immersa en les revoltes populars de la Jamància, mescladissa de violència social i contra el centralisme borbònic que va acabar amb el bombardeig de Barcelona pel general Prim, episodis que Theros (Barcelona, 1963) coneix bé, com tota la història d’una ciutat que ha reflectit en títols com La sisena flota a Barcelona (premi Huertas Clavería 2010) o Barcelona, secretos a la vista, entre altres. És la faceta més popular d’un home de lletres, creador juntament amb Rafael Metlikovez del duet Accidents Polipoètics i traductor al castellà de Carles Porta i Albert Sánchez Piñol.