Theros: “Abans érem cronistes dels locals nous; ara ho som dels que tanquen”

Xavier Theros (Barcelona, 1963) ja no beu ni fuma. El cafè el pren descafeïnat. La salut, delicada, és la seva prioritat. Em cita a l'entrada de l'antiga fàbrica de Can Batlló, a la Bordeta, a escassos cent metres d'on va néixer el seu pare, al carrer dels Jocs Florals. “Aquest barri és la vida del meu pare, d'històries que de petit acaparaven la meva atenció: la sirena de la fàbrica, en Muñoz Ramonet; els amics del meu avi, mutilats de la guerra; era un barri de perdedors”. Al Bar Ros, regentat per un xinès, Theros demana el seu cafè sol descafeïnat. Lluís Permanyer em va dir que no tenia clar que la migració xinesa, filipina o russa sigués la Barcelona del futur, perquè podia tractar-se d'un fenomen temporal. Demano a Theros si hi està d'acord: “Jo tampoc sé si aquest xinès és el futur, però em carrega l'excés de nostàlgia. Als vuitanta i als noranta érem cronistes dels locals nous; ara ho som dels que tanquen”.

Theros diu que és cronista de Barcelona a partir “d'anècdotes i collonades. Barcelona està farcida de llegendes, d'històries que són falses, i se sap; i què? Són aquestes coses que li donen personalitat”. Ni són anècdotes ni collonades, però ell ho vol fer passar per tal cosa, seguint l'exemple del seu admirat Josep Maria Carandell. Theros recull llibres sobre Barcelona des de l'adolescència; el primer que va comprar va ser la Guía secreta de Barcelona, d'en Carandell. El llibre Barcelona a cau d'orella, de Theros, és una evolució de la Guía secreta...; es declara hereu d'aquest treball, del llistat de les tarotistes que llegien les cartes a Barcelona el 1978, dels estrangers de l'època –“Carandell fins i tot apunta que a la ciutat hi viu un romanès, imagina't, ara”, afegeix Theros.

Draper i les ‘gaviotas’

Theros lamenta la nostàlgia que envaeix les cròniques actuals de la ciutat, i troba a faltar veus joves que expliquin què passa a la nit de Barcelona, o un Carandell que, guiat per Ramon Draper, narri el seu costat canalla. Draper és un personatge entre un milió, l'home que va introduir Carandell en el món dels tuguris o dels heroïnòmans de la Model. “Draper va ser l'única persona que va aconseguir entrevistar les gaviotas. Això té molt de mèrit, ningú podia parlar amb les gaviotas”. Les gaviotas eren una cort de prostitutes, les preferides dels tripulants de la Sisena Flota dels Estats Units. Seguien els mariners de port en port per la Mediterrània i quan les veien arribar, els comerciants de Ciutat Vella sabien que havien d'encarregar provisions.

La nostàlgia pels comerços que tanquen, els edificis que desapareixen... Theros creu que mirar enrere no és només un excés dels cronistes d'avui, sinó també de la mateixa ciutadania. Destaca la quantitat de blogs i d'usuaris d'Internet que pengen constantment imatges històriques o documents que testimonien efemèrides passades. Barcelona està mirant enrere des de fa 20 anys, apunta Theros: “La figura del cronista ha donat pas a la vida d'Internet. I a Internet sobretot hi ha veïns parlant del 'temps era temps”.

Triomf del relat burgès

Pot semblar paradoxal que l'actualitat política interessi poc o gens Theros i, en canvi, gaudeixi parlant dels fets polítics històrics. Theros assegura que el fet que hi hagi tan poques colònies industrials dempeus a Barcelona és la prova que ha triomfat el relat burgès: “A partir dels Jocs Olímpics, la burgesia va començar a dominar el relat, oblidant que aquesta havia estat una ciutat obrera. Els efectes es van notar arreu, però sobretot al Poblenou. Per això tenim aquesta imatge de ciutat de serveis, de noves tecnologies; però és una ciutat que va ser una gran fàbrica. Queda poc d'allò i tens la xemeneia de Can Ricart que cau. Donem una pèssima imatge”.

Theros no carrega contra el turisme, però demana un equilibri en la promoció de l'herència de la ciutat: “Moltes ciutats de la mida de Barcelona firmarien per tenir el nostre turisme. Però la memòria fabril de Barcelona hauria de tenir el mateix respecte que la memòria del modernisme”. Theros també reivindica l'arquitectura barroca de la ciutat: “Es va dissenyar un barri Gòtic, però a principis del segle XX es va descartar fer el mateix amb un de barroc. Tenim molt de barroc, però aquest té mala fama i està descuidat. Possiblement és perquè porta mals records, els del segle XVIII borbònic”.

Acabem el passeig per Can Batlló i Theros ja sua la samarreta que porta, de la llibreria Strand de Nova York; la va comprar el 2014 coincidint amb un recital poètic, un dels últims que ha celebrat, amb el seu company de versos Rafa Metlikovetz. Theros està preocupat per la manca d'empenta de la vida cultural barcelonina, opina que ha perdut pistonada els darrers 15 anys: “El món cultural barceloní desconfia de les institucions. Tenim un centre de creació com l'Antic Teatre que està passant un mal moment, que el pot dur a tancar, sense suport. I el mateix passa amb l'Heliogàbal”.

No tocar el nomenclàtor

Són debats que semblen cíclics a Barcelona, com el del nomenclàtor, un tema que sembla feixuc per a Theros: “Jo no sóc partidari de tocar el nomenclàtor, excepte si és un cas flagrant o són repeticions com la del General Prim, que té massa coses amb el seu nom; amb una n'hi ha prou. Aquesta ciutat, des de Ferran VII, té una fàcil tendència a canviar els noms dels carrers. Ara volen retirar els noms monàrquics, però continuarà el de l'inquisidor Secretari Coloma”. Theros s'imagina per on pot anar l'actual govern municipal i somriu: “Jo vinc d'una família llibertària, però no m'agradaria que arreu posessin places Durruti o Noi del Sucre. És que hi ha gent que vol retirar el carrer de Ramiro de Maeztu per franquista! N'hi ha que se l'agafen amb paper de fumar”.