Com trobar un Urkullu

El  nacionalisme català ha buscat, successivament, un Bolívar, un Parnell, un Cavour i un Garibaldi, un Ortega y Gasset de casa, i en els últims temps un Mandela i un Gandhi. Hi ha, en contradicció, dues escoles del mite: prefabricar un Urkullu o aconseguir una configuració clònica de Jomo Kenyatta. Els esforços semblen legitimitats si es tracta que Cambó o, per exemple, Tarradellas quedin en l’oblit. Té a veure amb els pactes parlamentaris contra natura entre el govern de Carles Puigdemont i la CUP, un nou transversalisme que ajunta la Convergència montserratina amb els escamots que creuen que la policia i l’Estat de dret tan sols són rampoines. Les dosis imprescindibles de sentit pragmàtic han desaparegut per evaporació o —diguem-ne— per manca del sentit mínim de realitat que permet distingir entre política ficció i il·lusionisme. Certament, és poc pragmàtic negar que la meitat de la societat catalana no és una entusiasta de la secessió o que algunes coses han canviat amb la recuperació postcrisi.

El PNB, ben al contrari, inicia una nova fase política, deixant a les golfes l’independentisme i el pla Ibarretxe. Sembla que el PNB hagi après més dels seus errors que no el nacionalisme català. En el passat, alguns errors del PNB van ser aparatosos. Històricament, va ser espectacular el moment en què els catòlics tan tradicionalistes del PNB decidiren aliar-se amb les esquerres republicanes amb la intenció de fer una defensa —de fet, tan malaguanyada— de l’autonomia basca. Aguirre, tan elogiós amb Cambó, decidí acostar-se a Lluís Companys. Cambó després escrigué sobre el lehendakari Aguirre que, sent mediocre, va ser un home de coratge, encara que “poc culte i d’intel·ligència discreta”. Molt després vingué Arzallus, i encara trobaríem fotografies del posat estoic dels homes d’Unió Democràtica —fraternals democristians— quan, a les diades de l’Aberri Eguna, Arzallus obria la caixa dels trons. Al final, a pesar de tot, ETA s’ha aturat de matar i Urkullu mana al PNB i pacta amb el PSOE, amb naturalitat.

Com és que el catalanisme polític, amb més tradició de pacte i transacció, ha pres el camí oposat? Una hipòtesi és que el projecte sobiranista ha trastornat —i molt— el sentit conceptual i històric del catalanisme. Però no sabem si això és per sempre o si únicament és transitori. Si de cas, serà una crisi que pot durar molt més enllà dels cicles electorals, perquè sempre és més fàcil destruir que construir. Ara mateix, qui va al capdavant de les enquestes és ERC, partit que històricament té uns fonaments més aviat confusos i gens catalanistes. Si queda indemne un espai catalanista que sigui moderat, pactista i d’arrel autonomista, és una hipòtesi ara per ara aleatòria. L’electorat és fluid, inestable, i políticament Catalunya viu al dia. Després de tants viatges internacionals infructuosos i tartarinescos, tal vegada sigui l’hora de buscar el consell del lehendakari Urkullu, encara que sigui viatjant d’incògnit.