Traduccions catalanes de Kavafis

Les traduccions catalanes de l’obra en vers de Konstandinos P. Kavafis (1863-1933) constitueixen un dels episodis més llaminers de la història de la traducció a Catalunya. Carles Riba, que certament tenia un olfacte molt fi per detectar la qualitat literària, degué ser el primer del país que confegí una sèrie de versions del poeta alexandrí, que van quedar inèdites a la seva mort (1959). Joan Triadú va oferir al públic el 1962 aquestes traduccions de Riba, de debò magnífiques, fins al punt que Alexis E. Solà demanava per a aquestes versions, al final del seu pròleg a la reedició dels mateixos textos, el 1977 (Barcelona, Curial), que fossin llegits “amb respecte i, gairebé, veneració”. Era una manera de justificar —cosa que no feia falta— que ell mateix, és a dir, Eudald Solà, oferís, com a bessó de les versions de Riba, les que aquest no havia traduït, també magnífiques.

Josep Pla va arribar a afirmar, i em sembla que no s’equivocava gens, que la traducció que Riba va fer dels poemes de Kavafis era l’obra poètica de més qualitat de totes les que havia fet el nostre gran hel·lenista. No sembla difícil entendre, amb aquestes paraules, que Riba va entrar, en aquestes versions —pel sol fet que ho exhibia l’original— en una sensualitat rarament present en l’obra pròpia: massa devoció per Paul Valéry, jo diria, cosa que mai no li va succeir al gran Josep Carner.

Hem escrit “sensualitat”. Però aquesta matèria dels poemes del neogrec —tant o més present en la seva obra que el record dels déus de Grècia o, encara més, d’una sèrie de personatges del període hel·lenístic i alexandrí que van interessar-li especialment per raons d’heretatge—, val a dir, la sensualitat, era una matèria poètica que posseïa per a Riba una llinda, o un límit, que el nostre poeta no travessava fàcilment. Ras i curt: Kavafis era homosexual, i d’aquesta condició —que Solà, a la primeria de la transició, va anomenar “anormalitat”, els déus ens valguin— en parla gairebé la meitat de la seva poesia, o s’hi refereix, o l’alimenta, sense caure mai ni en la més lleugera vulgaritat; al contrari.

Però ara sabem més coses de tot plegat gràcies a l’extraordinària reedició, una altra, d’aquests poemes ribokavafians, a cura d’Eusebi Ayensa, home que sempre ha treballat molt bé en el camp de la poesia neogrega; és a dir: K. P. Kavafis, Poemes, traducció de Carles Riba (Figueres, Cal·lígraf, 2016), amb pròleg superior del curador. Per aquest llibre hom s’ennova d’una anècdota pròpiament substancial: com que el pudorós i solemne Riba no volia de cap manera incloure a la seva antologia els poemes de Kavafis més declaradament gais, els passava a la seva dona, Clementina, i li preguntava la seva opinió. Segons una entrevista que Lluís Bassets va fer a Arderiu, aquesta va dir: “[El meu marit, és a dir, Riba] em deia: ‘Què et sembla, hi poso aquest? ¿Tu a qui diries que es refereix, a un home o a una dona?’. I així va anar fent la tria”. És una de les anècdotes més reveladores que conec a l’entorn de Riba, perquè assenyala una ultraprudència puritana —al cap i a la fi només es tractava d’una traducció; els poemes no eren seus—, inexplicable en un home que sabia perfectament de què anava l’amistat entre Aquil·les i Pàtrocle, o entre Orestes i Pílades, per posar dos exemples d’“amor dòric”. El mal ja estava fet. Si Riba no hagués tingut aquests escrúpols, potser ara tindríem tot Kavafis en vers traduït —amb gran categoria i bellesa, com ja va veure Pla—, per un enorme home de lletres i amb una oïda finíssima per a la poesia.

L’edició d’Ayensa millora —no solament amb el pròleg ja esmentat, sinó també amb unes perfectes Notes complementàries— totes les altres edicions conegudes fins ara, i més valentament que no ho van fer ni Triadú ni Solà, tots dos massa reverencials envers la figura del nostre hel·lenista. Ayensa no s’està de remarcar que, al famós poema Ítaca —el que no ha entès ni remotament Lluís Llach, i així van ara les coses al país, que pensa que l’Ítaca de Kavafis és una pàtria anhelada i perfecta—, Kavafis hi escriu dues vegades l’adjectiu voluptuosos, paraula que Riba, tot i saber molt de grec, va traduir com delicats, adjectiu molt pur i noucentista, per cert. Carles Miralles, a qui a la universitat anomenàvem —amb la vènia dels seus— “el Riba redivivo”, també va traduir aquest poema, però ho va fer com cal: “perfums voluptuosos”, s’hi llegeix. Ja ho veieu: tot un capítol de la història de la traducció al català, i tot un capítol de la moral literària d’aquest tan delicat i poc voluptuós sequeral nostre.