La col·laboració publico-privada: el cas Aigües Ter-Llobregat

Els propers anys, les administracions públiques pretendran alhora aconseguir una reducció del dèficit públic, un increment de la despesa social i la construcció d'infraestructures. El nou cicle expansiu de l'economia farà augmentar la recaptació d'impostos, però no permetrà aconseguir simultàniament aquests tres objectius. Per tant, els nostres polítics hauran d'afrontar un dilema: renunciar a algun d’aquests o comptar amb el sector privat per aconseguir-los. Des d'una perspectiva econòmica i social, la segona opció és la millor. Així doncs, a priori diferents fórmules de col·laboració publico-privada haurien de tenir un gran protagonisme els propers anys.

Malgrat els avantatges del model, els nostres líders poden deixar-se endur pel creixent rebuig de la ciutadania a aquest tipus de col·laboració. Una mala fama que prové de la creença que d’aquesta manera les empreses privades obtenen elevats beneficis si el negoci va bé i si va malament l’administració és qui sufraga les pèrdues. N’hi ha tres exemples: el rescat de les autopistes radials de Madrid, el del túnel de l’AVE als Pirineus i el del magatzem de gas Castor. En aquests casos, el problema no és la col·laboració amb el sector privat, sinó la seva execució, no es va traspassar adequadament a les empreses el risc que comportava la concessió. Per tant, la solució no és l'eliminació del model, sinó una millora de la regulació.

Aquesta mala fama pot provocar a Catalunya una situació surrealista: el rescat d'una concessió a cinquanta anys només al cap de quatre anys de ser atorgada. És el cas d’Aigües Ter-Llobregat. Aquest rescat seria totalment inusual en una nació desenvolupada i seria més pròpia d'un país bolivarià sense seguretat jurídica.

La concessió al consorci encapçalat per Acciona va tenir com a finalitat obtenir un ingrés extraordinari per cobrir el dèficit i evitar a l'erari públic haver de sufragar les grans inversions de manteniment de la xarxa. Avui, els dos motius continuen plenament vigents.

Si finalment el Parlament elabora una llei per permetre el rescat, els grups polítics que hi votin a favor faran un acte de populisme i irresponsabilitat, especialment els que van donar suport a la concessió el 2012. Atès que Acciona no n’ha incomplert els termes, la seva reversió no estaria basada en fets objectius, sinó en l'oportunisme polític.

La compensació que la Generalitat hauria d'atorgar a l'adjudicatària podria arribar a ser la suma del capital invertit, la indemnització per danys i perjudicis i el lucre cessant. És a dir, entre 389,5 (capital invertit) i 1.200 milions d'euros (avaluació de Junts pel Sí). D’on traurà la Generalitat els diners? Molt probablement de la sanitat, l'educació i l'assistència social. Estic segur que si ho expliquessin així als ciutadans, la majoria veurien la col·laboració publico-privada d’una manera molt més positiva.

En definitiva, aquesta fórmula és una magnífica eina que permet a les administracions prestar més serveis i d’una manera millor. El problema està en la seva regulació i la seva adjudicació. Si s'hagués actuat escrupolosament, probablement el Parlament no debatria el rescat o no de la concessió. En qualsevol cas, els ciutadans no han de pagar les conseqüències de les actuacions d'uns i de l'oportunisme polític d'uns altres.

Gonzalo Bernardos és professor d'Economia de la UB.