Sota l’hegemonia conservadora

Per què repeteix Rajoy? Com és possible que continuï allà? Com s'explica que l'espectacle judicial de Gürtel no li hagi deixat ni un senyal al rostre? Com s'entén que els seus adversaris hagin deixat d'atacar-lo com a responsable final de la corrupció del PP? Sens dubte, hi ha moltes causes que ho expliquen i la incompetència de l'oposició n’és una. Que el partit del govern pateixi una pèrdua de vots tan sensibles i cap dels seus adversaris no sigui capaç de superar-lo diu poc a favor d'ells.

Es pot al·ludir també a habilitats tàctiques del president, que té molt assumida la idea que les coses acaben caient del costat de l'ordre de manera natural. I, sens dubte, a operacions en les altes esferes que han acabat provocant moviments sísmics importants com el que s’ha empassat Pedro Sánchez i ha deixat el PSOE en ruïnes.

Però sota de la superestructura política, hi ha la realitat social. I en aquesta dos fets correlacionats determinants: l'envelliment de la piràmide d'edat i l'hegemonia ideològica conservadora. El Partit Popular té el gruix del seu electorat entre la gent gran. Les polítiques d'austeritat amb què ha afrontat la crisi econòmica han tingut un biaix favorable a aquest sector. El pes de la càrrega de la crisi ha caigut sobre les noves generacions, com testifica l'altíssima taxa d'atur juvenil, la pèssima qualitat de l'ocupació dels joves i la creixent emigració dels que poden permetre-s’ho. D'aquesta fractura generacional sorgeix el 15-M i, com a conseqüència, la ruptura del bipartidisme, que agafa el PSOE a contrapeu amb les bases envellides i allunyat dels sectors més dinàmics de la població urbana.

Els efectes de la crisi han partit les extenses classes mitjanes per la meitat. Per a aquells que han pogut conservar la feina, el negoci, la petita empresa, la situació ha estat suportable, en un context de preus baixos. Els que van perdre la seva posició ho han passat molt malament ja que s’han vist davant de l'abisme d'un desclassament amb què ja no comptaven. Però uns i altres, els que es van salvar o els que van perdre posició, eren refractaris al risc, partien de posicions de benestar bastant raonables, i el pànic que l'enfonsament sigui més gran els ha fet més sensibles encara al discurs de la por.

Quan els moviments socials, d'una banda, i la utopia disponible catalana, de l’altra, van obrir línies de ruptura, la reacció dels mitjans de comunicació tradicionals de manera majoritària va ser molt contundent. I a mesura que els nous partits guanyaven terreny i conquerien espais l'alarmisme va créixer. Les eleccions del 20-D van ser el senyal d'alarma definitiu.

En els sectors de més edat, el que Rajoy anomena el discurs previsible —“cada país pot el que pot” i “no hi ha alternativa”—, que no és res més que l'acceptació acrítica de les relacions de poder, està molt instal·lat. Brussel·les és la gran coartada que remata la feina. El bloc conservador-socialdemòcrata que governa les institucions europees encarna els límits d’allò que és possible. I així, n'hi ha hagut prou que s'estengués la idea que Podem podia ser alguna cosa més que un vot de protesta perquè la por s'escampés i el PP comencés a recuperar el terreny perdut.

Rajoy ha salvat l'envit, l'ordre s'ha imposat, la política recupera la seva aparent normalitat tot i que instal·lada sobre el terreny movedís d'una profunda fractura territorial i generacional. L'esquerra té molta feina per endavant si vol reconquerir l'hegemonia perduda. Avui la correcció política està en bona part en mans de la dreta, com es dedueix d'una simple lectura dels principals mitjans de comunicació. I per això el PSOE camina perdut, incapaç de repensar-se i buscant empara en l'espai de l'ordre. Només una esquerra de dimensió europea podria provocar un cert desplaçament en les hegemonies ideològiques. De moment, les expectatives sorgeixen de les bretxes obertes per la crisi. En un país en què el 13,7% de la població que té feina no arriba a final de mes, en qualsevol instant es pot produir un sotrac. De moment, les expectatives de canvi s'han estavellat contra una hegemonia ideològica conservadora que resisteix basada en els partits tradicionals i el seu electorat veterà.