Colòmbia diu ‘no’ a l’acord de pau amb les FARC

En un món de bogeries sense fronteres, Colòmbia optava aquest diumenge per fer un salt al buit o ser un exemple per al planeta. Va guanyar la primera opció. El 50,2% va decidir votar en contra de l'acord de pau entre el Govern i les FARC, mentre que el 49,7% que es va decantar pel sí. L'abstenció, de més del 60%, i la pèssima imatge de la guerrilla han estat determinants en el resultat de la votació, que cap enquesta va saber predir. Evitar que continuï el conflicte armat, que ha colpejat el país durant més de 50 anys i ha deixat vuit milions de víctimes, és el primer desafiament. El president, Juan Manuel Santos, ha assegurat que el cessament bilateral del foc seguirà vigent. Colòmbia s'endinsa, no obstant això, en uns llimbs plens d'incertesa. Ningú sap exactament què passarà a partir d'ara.

La votació posa de manifest l'enorme polarització que existeix a Colòmbia. L'expresident Álvaro Uribe, màxim abanderat del no, el mateix que va aconseguir unir gairebé tot el país al voltant de la política de Seguretat Democràtica que va afeblir les FARC, va tornar a recórrer al joc de paraules amb el qual ha aconseguit accentuar la divisió de la societat: “La pau és il·lusionant, els textos de l'Havana són decebedors”, va assegurar després de votar. Durant el mes de campanya del plebiscit, l'exmandatari va mirar de refermar la idea que si es rebutjaven els acords, aquests es podrien renegociar, cosa contra la qual han estat taxatius tant el Govern com les FARC. La possibilitat de participar en política dels líders guerrillers i el fet que ningú pagarà presó sempre que reconegui els seus crims han estat la pedra angular de la seva campanya, sabent que la majoria dels colombians, fins i tot entre els votants del sí, no ho veuen amb bons ulls. Uribe és el triomfador polític d'aquesta jornada, si és que després que es rebutgi un acord de pau es pot parlar de guanyadors.

Uribe sap que el rebuig a les FARC transcendeix la seva persona i ha sabut treure'n partit. La guerrilla segueix sent molt impopular entre els colombians. Aquest últim any han intentat obrir-se al món i mostrar una modernització del seu discurs, però la desconfiança després de 52 anys de guerra segueix sent la nota predominant. Ni tan sols els actes de perdó de les últimes setmanes han servit d'esperó. Tampoc que la tarda prèvia a la votació anunciessin que farien un inventari dels seus béns, cosa que s'havien negat fins ara perquè deien que no en tenien. La destrucció, verificada per l'ONU, de més de 600 quilos d'explosius el dia anterior al plebiscit, tampoc va suposar un gir a l'hora de sortir a votar en una jornada plujosa. Són, òbviament, missatges transcendentals, necessaris per construir un futur en pau, però arriben tard i resulten en molts casos oportunistes.

La votació va posar de manifest la manca de solidaritat en un país colpejat per la guerra. Els llocs més afectats, sobretot els de la costa, van optar pel sí, però són municipis que aportaven un nombre de vots infinitament més baix que el de les zones urbanes o els nuclis rurals més poblats, on la violència del conflicte fa temps que no hi arriba. L'interior del país va optar per rebutjar els acords.

El plebiscit també ha posat en evidència la falta de lideratge en la política colombiana, que ja necessitava una renovació davant del crònic clientelisme. Només un partit, el Centre Democràtic, és a dir, Álvaro Uribe, ha aconseguit mobilitzar més gent que la resta de les formacions polítiques. El gran damnificat és el president, Juan Manuel Santos. L'home que ha aconseguit signar un procés de pau amb les FARC després de 52 anys de guerra, que ha convocat el plebiscit sense necessitat de fer-ho, ha rebut una garrotada monumental. "No em rendiré, seguiré buscant la pau fins a l'últim minut del meu mandat", va assegurar.

L'endemà de la votació més transcendental de la història de Colòmbia té més números de durar 24 anys que 24 hores. L'acord entre el Govern i les FARC no solucionava els mals de Colòmbia. Amb prou feines obria un camí per transitar cap a un període de modernització, per afrontar i resoldre els problemes que daten fins i tot d'abans del 1964, quan les FARC es van alçar en armes. La negociació havia estat el triomf d'un bé escàs a tot el món: la voluntat política. Els representants dels qui van combatre durant més de cinc dècades han aconseguit en quatre anys, molt intensos però només quatre anys al cap i a la fi, redactar un document de gairebé 300 pàgines que posa fi al conflicte. Ho van fer dialogant, cedint, intentant buscar una sortida digna per a un país que, al final, ha preferit el salt al buit