Mal d’arxiu

Hi ha una exposició a La Virreina Centre de la Imatge de Barcelona que reuneix una infinitat de material fotogràfic. El seu títol s'expressa amb grans paraules, com en les casetes de circ: La metròpoli en l'era de la fotografia! Esglaia l'esforç de Jorge Ribalta, comissari de la mostra, per treure tantes coses dels armaris i posar-les a la vista dels passejants de la Rambla, majoritàriament turistes estrangers que poc hi entendran del que es mostra. I produeix certa tendresa també l'ordre bigarrat de les vitrines en què s'amuntega material de tot tipus sota la mateixa temàtica, ja siguin els Jocs Olímpics de 1992, l'Exposició Universal de 1888, el Fòrum de les Cultures de 2004 o qualsevol reclam comercial amb la ciutat de Barcelona com a emblema. Recomano als filatèlics que freqüenten la plaça Reial els diumenges que hi treguin el cap per prevenir el mal d'arxiu que els pot agafar si no frenen a temps la seva ànsia recopilatòria...

Si vostès no tenen més que una hora per veure aquesta exposició, es quedaran extasiats a la primera sala. Allà, aïllat en una paret, es troba l'exemplar fotogràfic més antic conservat amb relació a la ciutat de Barcelona. Com que pertany a una col·lecció privada de Tarragona, roman ocult a les mirades, encara que és molt conegut per la seva constant reproducció en impremta. Es tracta del daguerreotip dels porxos de la Casa Vidal Quadras, realitzat per un autor desconegut deu anys després d'aquell altre desaparegut primer daguerreotip de la història, el que va fer en el mateix lloc Ramón Alabern, el savi que va portar la fotografia a Catalunya. Veure'l allà davant, fent-nos l'ullet amb la seva parpella hiperrealista d'aquell instant de llum de 1848, és realment una experiència commovedora. Ara que, per emocionar-nos de veritat, potser hauríem de ser conscients del miracle que va suposar la irrupció de la fotografia en la societat d'aquell moment. La proliferació de daguerreotips va ser brutal en pocs anys.

Segons explica la historiadora de la fotografia Mari Santos García Felguera en un dels articles de l'esplèndid catàleg editat per RM, aquell espai del Pla de Palau va ser el lloc més retratat de la ciutat com a camp d'experimentació de la nova tècnica a causa de la lluminositat del lloc, l'amplitud de perspectives i la modernitat dels edificis. Però fins a nosaltres no han arribat més exemplars que aquesta petitíssima peça octogonal; per sort, a la vista de l'acumulació de fotos al seu voltant. Aquest s'ha quedat sol a la paret perquè el puguem contemplar a gust i amb el degut respecte àuric. El temps li ha atorgat la importància de raresa, de cosa única, ha expulsat del seu contorn qualsevol imatge que compartís cronologia i classificació. Com el vestigi mil·lenari de mandíbula d'homínid que veneren els paleontòlegs, aquesta peça ens ofereix indicis per conèixer el passat a través d'un llenguatge objectiu i, paradoxalment, invertit. I això, precisament, és el que ens va sorprendre en veure-la: aquella imatge tan coneguda a través de les publicacions que volien respectar l'ordre reglat de les coses, en veritat ens presentava una realitat transfigurada "a través del mirall". Això és la fotografia, encara que ens vulguem enganyar... Facin vostès un selfie i ho comprovaran.

Servir l'experiència de trobar-se davant d'una cosa única és la humil funció d'un comissari d'exposicions: servir de pont, obrir la porta, crear l'ocasió. Poc discurs a afegir més enllà de la presentació intel·ligent i intel·ligible. L'equilibri s'hauria de trobar entre mantenir desperts i produir ensomni en els visitants. Però sense forçar massa a desgranar per als que els agradaria comprendre només amb la mirada. És imprescindible seleccionar, amb el risc que comporta l'eliminació, posar límit al nombre de peces, a l'extensió dels textos, als metres de les sales, sense perdre de vista com a raser el llindar de cansament dels visitants. Pensar l'estètica de la presentació sense perdre de vista l'ergonomia de totes les edats amb la finalitat de crear diàlegs entre aquests materials essencials, que orientaran les necessàries apostes de sentit i seduiran de manera inoblidable la intel·ligència.