Honor a Dickens i a Cervantes

Aquest és un article dedicat ensems a Cervantes i a Dickens. Quant a l’escriptor anglès, és tradicional que aquesta secció li dediqui l’últim article abans de les vacances, en especial al seu extraordinari Pickwick. Pel que fa a Cervantes, aquest any s’esdevé el quart centenari de la seva mort: mereix elogis qui els va prodigar sense embuts a Barcelona i, més encara, a Tirant lo Blanc, la nostra gran novel·la medieval (i de sempre).

Però hi ha una altra qüestió, fora d’aniversaris i costums, que els relliga, i això és que Dickens, com tots els autors anglesos fins gairebé els nostres dies, és deutor d’una gran lliçó cervantina, que no és altra que haver incorporat al gruix del text del Quijote manta reflexió sobre l’art mateix d’escriure, sobre l’art de la dicció, i sobre les diferències i semblances entre el gènere de la història i el gènere de la novel·la. Això no és cap novetat, avui dia, però va ser-ho, i molt, quan va veure la llum, ja no solament el primer, sinó més encara el segon dels llibres (1615) que conformen el Quijote. Cervantes va poder fer tot un seguit de reflexions de caire metalingüístic al seu llibre més gran en raó del seu geni, però també a causa de les seves lectures interminables, en aquest cas estudis de gramàtica i retòrica. Per contra, tots els deixebles anglesos de Cervantes han fet això mateix, gairebé sempre, pels sols efectes de la lectura de la novel·la del mancat d’un extrem a Lepant.

És el cas, doncs, que al capítol 33 de Pickwick. Documents pòstums del club d’aquest nom —que va ser el títol que li va posar a la traducció d’aquest llibre Josep Carner en un dels més grans exemples de domini de la llengua catalana que mai s’hagin vist—, Dickens s’esplaia en la distinció entre prosa i poesia —veritable maldecap per a Cervantes, que acabà farcint el Quijote de decasíl·labs per a glòria de la prosòdia de la llengua castellana—, a la taverna dita El Blau Senglar, arran d’una carta que Sam Weller escriu a una seva amistançada, i que sotmet a l’opinió del seu pare digníssim, Sam Weller, el vell.

El fill comença la carta dient: “Gentil criatura”, a la qual cosa el pare interromp de continent: “¿No és pas escrit en poesia, això?”. La resposta ve a ser, simplement, una sospita del pare Weller davant una expressió que, sens dubte, en aquell temps devia considerar-se sentimental o romàntica. El fill respon que no és poesia, sinó prosa. “Em plau de sentir-ho —respon Weller, el vell—. La poesia és una cosa empescada; ningú no ha parlat mai en poesia si no és un bidell que us felicita en dia d’estrenes [a Barcelona passaven escombriaires i carters amb unes esqueles de felicitació, en castellà, que eren una delícia de poesia popular], o un anunci d’ampolles de vernís per a les botes [de criatura, Dickens havia treballat en una fàbrica de betum per a les sabates], o l’oli de Rowland: és cosa de gent baixa. No us deixéssiu mai anar a parlar en poesia, fill meu”.

I, per si no quedés clar que Dickens va ser un dels primers autors anglesos que va obstinar-se a no caure en mitologies neoclàssiques ni res de semblant, després que el fill llegeix el que ha escrit amb pèssima ortografia: “Ham sento abergonyit i completament circumscrit en atrassar-me a vos perquè sou una galant noia de cap a peus”, el pare hi fa: “És de molt sentiment [...] [,,,]El que m’agrada en aquest estil d’escriure és que no s’hi diuen penjaments, Venus i coses així. A què treu cap dir a una noia que és una Venus o bé un àngel, Sammy? [...] [...]Fóra com si li diguéssiu grifó o bé unicorn o bé armes reials, que tothom sap que són animals inventats”.

I el joc continua fins al final de la carta, quan Sammy desitja, contra l’opinió severa del seu pare, acabar la carta amb dos versos: “No m’agrada, Sam —diu el pare—. Mai no he conegut un cotxer respectable que escrivís poesia, llevat d’un que va fer una apuntació d’uns versos que enternien, la nit abans que fos penjat per un robatori de camí ral”. Això no evita que Sam, el fill, acabi la carta amb aquests dos versos, fent servir, per esplai, el nom del seu amo: “Amb amant fatic, / Pickwick”.

El fet és que, diguin el que diguin Dickens i el pare de Sam Weller, tota la novel·la seva està escrita en vers pel sol fet que les frases llisquen les unes damunt les altres, sonorament. Exactament el mateix que va fer Cervantes, i aquest és el goig més gran de llegir el Quijote, que comença amb un octosíl·lab: “En un lugar de la Mancha”, i continua amb un decasíl·lab, potser a la impensada: “de cuyo nombre no quiero acordarme”. Grandesa fonètica de la bona literatura!