‘Top manta’, un fenomen espanyol i costaner

El fenomen del top manta, protagonista la setmana passada a Barcelona, és eminentment un problema de les ciutats espanyoles, sobretot de les més grans i les turístiques. Tot i que el govern d’Ada Colau assegura que es produeix a tot el món, de set grans capitals consultades només el pateixen Roma, Buenos Aires i, en menor mesura, París.

Más información

El soc il·legal de la Barceloneta, la ciutat del ‘top manta’

El top manta a Barcelona

Els deu objectes més insospitats del ‘top manta’ de la Barceloneta

Madrid. Els venedors són, sobretot, immigrants subsaharians, tot i que molts tenen permís de residència i treball. N’hi ha més pels volts de Nadal, però se'ls pot veure durant tot l'any als carrers més turístics, i ja han arribat a alguns barris. La policia ha intensificat les batudes i s'enfronten a multes d'entre 150 i 6.000 euros, però no se solen cobrar. Oposició i comerciants han acusat de permissivitat el govern de Manuela Carmena, que ha admès que es podria “fer més” davant d’un fenomen “complex però inacceptable”.

València. La venda al carrer per part d'immigrants senegalesos és una de les queixes més freqüents dels comerciants. Malgrat que un pla de la policia ha reduït aquesta pràctica els últims mesos, no ha estat eradicada. El centre és la zona més afectada. Fa uns dies, 200 manters es van concentrar contra la pressió policial.

Alacant. Al passeig marítim el fenomen va arribar a ser incontrolable i va provocar la protesta de l’Agència Europea de la Propietat Intel·lectual. Les autoritats van reaccionar i Alacant va ser la primera ciutat espanyola a incorporar-se a la xarxa europea Autenticiutat, que es compromet a perseguir la venda de falsificacions al carrer. El fenomen, organitzat per màfies, reapareix, però sense la mateixa intensitat.

Sant Sebastià. La presència de venedors de carrer és molt escassa. Apareix en casos puntuals, com a l’estiu o per la Semana Grande. En aquests casos s'aplica l'ordenança de civisme i es confisca el material.

Sevilla. La ciutat té venedors ambulants, la majoria immigrants, tot l'any. S'instal·len a prop de centres comercials o en carrers amb molta afluència de gent. L'Ajuntament ha establert 15 mercats ambulants regulats en què treballen uns 1.400 comerciants en situació legal.

Benidorm, Màlaga i Cadis. La primera línia de platja es presta més a la venda il·lícita de begudes o fruita. A Cadis hi ha molts pescadors que venen les seves captures de manera il·legal. La policia les requisa. Una d'aquestes actuacions va originar un enfrontament de la policia amb l'alcalde, José María González, Kichi, per haver-se mostrat comprensiu amb els qui recorren a aquesta venda per necessitat.

Berlín. El fenomen és pràcticament inexistent. De nit es poden trobar venedors que ofereixen menjar: una samosa o un brètzel. Sí que hi ha problemes de venda de drogues i tabac de contraban.

París. Són habituals a les zones turístiques, on venen records, clauers, aigua, samarretes o paraigües. El fenomen creix, i el 2011 el Govern va convertir la venda ambulant il·legal en un delicte que es pot castigar amb fins a sis mesos de presó i 3.750 euros de multa.

Roma. Els romans estan acostumats a veure que els seus carrers es converteixen en un supermercat ambulant. Esquadrons motoritzats de la policia combaten la venda al carrer. És difícil posar Roma a ratlla, i ningú sap qui mana a la ciutat, que des de l'octubre del 2015 ha estat gestionada per un comissari imposat pel Govern després de la dimissió de l'alcalde.

Lisboa. Ni a Lisboa ni en altres ciutats portugueses hi ha top manta. El més semblant a la venda al carrer il·legal són els llauners les nits del cap de setmana. A Lisboa el mercat amb menys control té dies, horaris i lloc, i es diu Feira da Ladra, el mercat del lladre.

Londres. La imatge del manter és gairebé aliena a la molt turística Londres, capital d'un país eminentment mercantilista on totes les transaccions al carrer estan regulades. Qualsevol parada que aparegui durant els pics de turisme i calor necessita una llicència. Els gestors municipals neguen la concessió si consideren que no hi ha prou espai a la via pública.

Nova York. La venda ambulant és a l’ADN de Nova York, tot i que normalment lligada al menjar ràpid, la fruita i les begudes. És més difícil veure manters. Una llicència és necessària per vendre, llogar o oferir productes i serveis en un lloc públic que no sigui una botiga, tret dels productes regulats per la primera esmena (llibres o arts).

Buenos Aires. El fenomen dels manters –als noranta, artesans; avui, immigrants sud-americans a mans d'organitzacions que coordinen el cicle de venda i també subsaharians– és un problema que esclata de tant en tant. Especialment violent ha estat a l'avinguda Avellaneda per les batusses dels comerciants, sobretot d'origen coreà. A les zones turístiques el fenomen està limitat, però als barris comercials de baix cost està desbordat, perquè no hi ha cap llei que reguli la venda al carrer.

Amb informació de Clara Blanchar, Amanda Mars, Pablo Ordaz, Enrique Bolland, Ignacio Zafra, Mikel Ormazabal, Marc Rovira, Juan A. Aunión, Patricia Tubella, Ana Teruel, Javier Martín, Raúl Limón y Federico Rivas.