Èxtasi xinès al ‘top manta’

L’autobús descarrega la primera onada de turistes xinesos a dos quarts de deu del matí. Tenen cita a La Pedrera durant tot el dia en grups d’una cinquantena. Formen part dels 2.500 empleats de l’empresa Tiens, el director de la qual —el magnat milionari Li Jinyuan— ha premiat amb unes vacances de cinc dies a Espanya els millors treballadors. Però només baixar, tots ignoren l’edifici de Gaudí i surten disparats cap a la joieria Rabat, on s’encabeixen entre les dues portes de seguretat. La majoria porta una foto al mòbil del que vol. Hi ha pressa i, segons expliquen els qui els han atès, no tants diners com s’imaginaven els comerciants quan se’n va anunciar l’arribada. Un compra i 10 més assisteixen a l’espectacle recolzats al mostrador i l’ovacionen com si fos la taula de la ruleta. “No saps com han deixat els lavabos”, deixa anar un dels dependents.

Van arribar el diumenge al matí a Barcelona amb samarretes i gorres blaves procedents de Madrid: 20 vols, 70 autobusos, quatre trens AVE i 1.650 habitacions d’hotel. El pla era veure monuments i sortir a comprar. Però ni la primera opció els acaba d’interessar —són millors els toros de Moralzarzal, admeten— ni la segona, basada en el poder adquisitiu d’una massa social més aviat tirant a humil, s’acaba d’imposar. Així, l’anunciada visita al MNAC es transforma en un altre tipus d’esdeveniment. El museu, com cada dilluns de l’any, tanca. Ensumant el negoci, un grup de manters pakistanesos hi desplega l’arsenal de productes falsificats made in China i conquereix definitivament la voluntat de l’expedició en una mena d’èxtasi col·lectiu. No hi queda res.

Tiens és un hòlding d’empreses amb una certa estructura piramidal i familiar. El pare crida el germà, i aquest el cosí i l’altre el cunyat, segons explica Ge Li, que té tota la família que treballa amb ella des de fa 15 anys. Tenen fins i tot una universitat on van alguns parents o futurs treballadors. Gary Mai, un empleat de 30 anys amb les celles pintades i unes ulleres a l’estil CR7, presumeix d’estar a l’escalafó més alt de la companyia. Potser per això es mostra impassible davant l’excitació mantera dels seus acompanyants. Ell volia haver anat al derbi del diumenge al Camp Nou, però els han posat massa activitats, assenyala. No obstant això, hi ha un lloc al qual tots volen anar per sobre de la resta i que aconsegueix unir els seus desitjos.

Que consti que a la majoria dels consultats els va agradar més el pla de la Costa Blava de l’any anterior. Però La Roca Village és el plat fort del viatge a Catalunya. Durant el dia els autocars recorren els 40 quilòmetres que separen Barcelona del gran temple de l’outlet, que espera els xinesos amb cartells de benvinguda. Arriben els primers amb les motxilles penjades al pit. El guia els ha dit que és un lloc perillós. “Ens han recomanat que no sortim de l’hotel a la nit”, assenyala un. D’altres es fan fotos amb una bardissa amb forma d’elefant mentre comença a ploure a bots i a barrals.

Ens van recomanar no sortir a la nit”, assenyala un dels visitants

A l’interior de les botigues, els venedors fan guàrdia. Tots han contractat un xinès perquè atengui els seus compatriotes. N’irrompen 40 de cop a Lupo, un local de bosses i carteres. Oloren i freguen la pell com per enllustrar-la, ho regiren tot i branden a l’aire la calculadora per regatejar i calcular el preu final sense impostos. Els dependents al·lucinen. “Cada vegada és així”, analitza un.

Quan surten de la botiga, una dona escup tan fort a terra que amb prou feines esquiva l’acompanyant. Al costat, una senyora gran busca desesperadament un lloc on venen la bossa de Vuitton que porta fotografiada al mòbil. Falta poca estona. La jornada s’acaba. A les samarretes blaves ja s’hi comença a veure alguna llàntia, i queda només el gran colofó: la botiga oficial del Futbol Club Barcelona. A dos quarts de sis comencen a desfilar cap a casa. Els que venguin més aquest any tornaran a viatjar.