Homenatge als carters

Ho diu George Steiner: “Sóc un carter, el qui porta les cartes dels grans autors a altres persones”. I afig: “Si no es pot ser un gran creador, cal ser un carter”. Un carter: un apassionat, un obsés, un malalt de la literatura, de les arts, que necessita compartir, que gaudeix de transmetre la seua passió. Un intermediari primordial, tan imprescindible com el creador i com l’espectador, sense la feina del qual —sovint fosca, poc agraïda— l’engranatge de la cultura no rutlla amb fluïdesa.

Si és cert que al món de l’art hi ha déus —un J. S. Bach, un Homer, un Piero della Francesca...—, també ho és que hi ha sants, que, des d’una major proximitat amb nosaltres, ens acosten i ens fan estimar els déus. Tots rebem lletres d’aquests carters, tots estem influïts per individus a qui atorguem una autoritat que determina, decisivament, el dibuix de la nostra biografia de lectors, d’espectadors, de creadors, i tots, a la llarga, esdevenim, en major o menor mesura, carters per a uns altres individus. Un engranatge, una suma —una multiplicació!—, que ens fa créixer individual i col·lectivament.

Carter és el professor que encomana entusiasme per la matèria que explica; carter és el crític, l’historiador o el llibreter que subratlla les excel·lències d’una obra; carter és un traductor, i un editor, i un programador; carter és, també, un creador que no es limita a oferir el que fa, que accepta amb goig la seua condició de baula en la llarguíssima cadena de la història i que gaudeix reivindicant altres autors. Cal visió àmplia i humilitat —intel·ligència—, per ser un bon carter.

N’he tingut uns quants, jo, de carters. Jorge Luis Borges, per exemple. Vaig tardar a llegir-lo, però entrí al seu món devorant, de ben jove, els textos que seleccionava, prologava i —a voltes— traduïa a La Biblioteca de Babel, a la Biblioteca personal i a aquella joia que es titula Antología de la literatura fantástica. Obres d’autors que m’eren completament desconeguts i obres desconegudes d’autors canònics. Quan vaig llegir Borges, jo ja estava contaminat pels seus entusiasmes, ja era un lector borgià. Joan Fuster, per exemple, qui, si no ens haguera despertat lúcidament de la “perpètua somnolència digestiva”, qui sap què hauríem fet —i en quina llengua— els posteriors lletraferits valencians. Josep Palàcios, que em va obrir les portes als mons de Swift, Melville, Dostoievski, Poe i altres. Enric Sòria, magnífic poeta i dietarista amb una enorme vocació de carter, que ha dedicat moltíssimes pàgines penetrants a obres dels autors que li interessen, a fi d’incitar-nos a entrar-hi. Un se sent eternament agraït a la seua intermediació i mestratge. “Si no es pot ser un gran creador, cal ser un carter”, diu Steiner. Hi ha, encara, una categoria més alta: ser un gran carter i, alhora, un gran creador.