Papers i desvergonyiments

Sincerament, no creia que hagués de tornar a aquest tema mai més. Després de la sentència del Tribunal Constitucional del gener del 2013, l'assumpte dels mal anomenats “Papers de Salamanca” semblava definitivament i decorosament conclòs. Aquells que, per raons professionals i/o biogràfiques, feia dècades que el seguíem —en el meu cas des del novembre del 1975 exactament— vam respirar alleujats: per fi s'havien imposat el bon judici i un sentit elemental de l'equitat sobre les pulsions localistes bastament explotades, les manipulacions de partit i el “dret just de conquesta” que va invocar cert escriptor el nom del qual és millor no recordar.

Era massa bonic per ser veritat. La setmana passada vam saber que una associació anomenada Salvar l'Arxiu de Salamanca exigeix de la Generalitat la “devolució” de 400.000 documents, gairebé la meitat dels restituïts a Catalunya a partir del 2006. La seva tesi, que se sosté sobre un únic exemple concret, és que aquells papers no corresponen ni es refereixen a persones o organitzacions establertes a Catalunya. Si tenim en compte que, durant l'últim any de la Guerra Civil, el territori català va acollir un milió de refugiats procedents de la resta de l'Estat, i si recordem que des de l'octubre del 1937 Barcelona va ser la seu no només del Govern de la República sinó de les cúpules espanyoles dels partits i sindicats que li donaven suport, resulta fàcil entendre que una part de les tones de documents, llibres i diaris capturats aquí per les tropes franquistes el 1939 no fossin “catalans”. Tots els que vam tenir contacte alguna vegada, a Salamanca, amb la documentació supervivent d'aquell espoli —una gran part va ser utilitzada com a combustible durant els freds hiverns castellans de la postguerra— tenim constància d'això, encara que cap professional no creu que fos el 50%, el 40% o el 20% del total.

En tot cas, no va ser la Generalitat abolida i exiliada, sinó les autoritats franquistes les que van decidir, a partir del 1939, mantenir agrupats els papers segons el lloc de la seva captura, sense tenir en compte on s’havien produït. No va ser la Generalitat la que va impedir, al llarg de 67 anys —30 en democràcia— que aquesta ingent massa documental es classifiqués amb criteris arxivístics, separant, per exemple, els papers d'Esquerra Republicana i els d'Izquierda Republicana, el partit d'Azaña, que al casalot de San Ambrosio estaven confosos com un tot, per mandra, per desídia...? També, però, sobretot, perquè des del final de la dictadura els responsables de l'Arxiu i els poders locals van creure que mantenir la confusió i la barreja d'orígens geogràfics dels documents era la millor manera de bloquejar qualsevol restitució. Pel que sembla, encara són en aquesta trinxera.

Però menteixen. Tots aquests suposats salvadors de l'Arxiu menteixen quan diuen que, dels documents retornats, no n’hi ha còpia: la Generalitat havia microfilmat tots els papers dels fons “Politicosocial Barcelona” i “Politicosocial Lleida” molt abans de qualsevol devolució. I suposar que el llavors director, Miguel Ángel Jaramillo, va permetre el 2006 la sortida indiscriminada, sense control, de 500 caixes plenes resulta tan desassenyat com insultant per a ell. A més de mentir, els suposats salvadors ensenyen la poteta: “Els papers —va explicar l'altre dia un d'ells— els han robat els qui volen trencar Espanya”. Llavors, estem parlant d'un arxiu o de llançar la xarxa a les aigües de l'antisecessionisme i de la catalanofòbia, a veure què pesquen?

Aquests últims anys, per raons que no cal explicitar, s'ha parlat molt a Catalunya —i a propòsit de Catalunya— de la manipulació de la història, de l'ús de mites, de la fabricació de greuges imaginaris. Doncs bé, el de l'Arxiu de Salamanca és un exemple de llibre de totes aquestes pràctiques. En cas de no saber ni que existia, els habitants de Salamanca degudament manipulats van passar a considerar l'Arxiu un patrimoni tan propi com la Casa de las Conchas. El fruit de l'espoli massiu perpetrat per un règim feixista es va sublimar a reliquiari de la memòria històrica espanyola i metàfora de la unitat pàtria. A sobre, els qui vindiquen el botí d'un robatori titllen de lladres aquells a qui han robat. El súmmum.

Tanmateix, cap caçador de mites i manipulacions històriques no ho ha denunciat. Sí, també a Catalunya tenim pseudohistoriadors friquis. Però, almenys, no van als tribunals per defensar les seves fantasies ni convoquen manifestacions a la plaça de Sant Jaume.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.