Les poderoses dones de Cervantes

A les dones joves i a les velles, Miguel de Cervantes se les va mirar amb desig, amor i lucidesa com gairebé cap altre autor del seu temps, i amb una sobredosi d’empatia que el fa únic en termes absoluts. Elles ho són també, d’úniques, a la seva obra. Ho són en la manera de fer-les actuar, en la rellevància del seu paper, en la potència de la seva veu autònoma i solvent, i en la mateixa força de la convicció amb què es defensen contra els amants pesats i contra els segrestadors, contra els cràpules falsejadors i contra els caballeretes que impunement actuen a l’empara d’una societat tolerant fins a la vexació amb l’ús sexual de la dona i el desús pur i dur.

Algunes de les formes de l’erotisme de Cervantes traspuen a la seva obra amb vibració moderníssima, com quan fa remoure el peu nu a l’aigua a alguna d’elles, en una escena pertorbadora, o com quan pondera la bellesa barrejada amb la maduresa de moltes altres. La seva composició de lloc és neta i rotunda: la dona té una formació sovint precària i insuficient, sense escolaritzar i sense bagatge cultural, la qual cosa la fa feble quan “de propósito se pone a hacer discursos”. Però, a canvi, disposa del do natural i primari d’un enginy “presto para el bien y para el mal, más que el varón”.

Per això els agrada tant d’escoltar històries i contes, i amb ells gaudeixen fins i tot més que els homes, vulgarment atrapats pels textos doctrinaris i profitosos, per la lletra morta dels devocionaris i per l’afany de prosperar. Les seves dones gaudeixen de la literatura com no saben fer-ho els homes, tan capficats en la seva pròpia dèria que no han entès encara que la literatura és necessària, com ho és navegar, tot just perquè fa la vida més rica i engrescadora, perquè la multiplica i amplifica, perquè l’acosta a una comprensió real de la realitat. Els que no tenen temps per llegir no tenen de fet tampoc temps per viure millor, i això és el que repudia Cervantes al pròleg de La Galatea, al principi de la seva obra literària, com ho fa fins al final de la seva vida.

La paradoxa final és que molta de la seva literatura està pensada per a les dones, com si la ficció narrativa els pogués donar la revenja contra una realitat humiliant i sovint abjecta, com si les novel·les exemplars i el seu teatre i la seva comèdia esdevinguessin el lloc on fer valer la gràcia i la plenitud vital d’unes dones condemnades a la subalternitat en la realitat civil i ètica del seu temps. El feminisme de Cervantes és militant i combatiu, però també orfe de prejudicis, i poques vegades gaudeix Cervantes escrivint tant com quan exalça l’alegria sexual i la festa eròtica de dones que han superat els entrebancs i les prohibicions dels seus amos, que són dos: els pares miops i lepres, i els seus marits gelosos i sovint absents (a més d’impotents).

L’experiència l’ajudà

La cara menys amable de les seves dones és la més revoltant i dolorosa, com ara la colpidora empatia de la seva veu amb les nenes de 15 anys violades, abandonades, maltractades, enganyades per amants prepotents i falses promeses. No és que ningú més que ell pensi així o que ningú condemni l’ús i abús sobre les dones; és que ell ho fa des d’una empatia que no és commiseració sinó denúncia flagrant i espessa, dura i agra. Les seves dones són autèntiques perquè pateixen sense artificis el dol d’una violació i perquè defensen la seva independència una i altra vegada en la seva obra, com si l’experiència mateixa de Cervantes amb les dones l’hagués ensinistrat a parlar per boca d’elles, a parlar per boca de les que no tenen veu.

Per això també, alhora, és divertidament còmplice de les dones que enganyen els homes i en treuen tot el profit que poden. A casa en tenien molta experiència, perquè l’antiga prosperitat de la família Cervantes a Alcalá de Henares, a mitjans del XVI, arrenca del plet que van guanyar l’avi de Cervantes i una tieta seva contra la família del duc del Infantado, després que a la tieta li fessin un fill i que rebutgessin l’acord formal de casar-se. Els Cervantes guanyaren el plet per una xifra substancialíssima (600.000 maravedissos), malgrat que la fortuna no seria tan rodona en el futur amb els negocis de les dones. La seva germana Magdalena encara no ha cobrat el que li deu un antic amant mentre ella mateixa redacta el seu testament, ja amb seixanta anys, i demana a Cervantes que cobri els 300 ducats (una altra pasta) que li deu l’amant covard i antic i envilit. Va morir Magdalena sense cobrar els calés, però feliç de morir abans que el seu germà valent, ficat de quatre grapes en la segona part del savi boig.

Jordi Gràcia és autor de Miguel de Cervantes. La conquista de la ironía.