OPINIÓ
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Catalunya en ‘stand-by’

Els famosos 18 mesos que l'independentisme es va autoimposar per fer efectiva la desconnexió passen inexorablement

Si una cosa se li ha de reconèixer a l'independentisme és la facilitat que té per crear marcs mentals, marques i etiquetes dels quals no poden escapar-se ni els seus rivals més acèrrims. Primer va ser el “pacte fiscal”, després el “dret a decidir” i ara tot sembla haver-se fiat a la màgia de la “desconnexió”. Pel mig hi ha hagut tota mena d'incidents de recorregut, el més destacat dels quals també va ser batejat de manera que no fes més mal de l'imprescindible a l'afectat. Va ser el famós “pas al costat” d'Artur Mas, expressió molt més digerible que la de “retirada” o “rendició”.

Tots aquests eufemismes han servit durant anys a Convergència per evitar dir les coses pel seu nom. Així s'estalvien fer ensurts innecessaris als seus votants de tota la vida i dissimulaven el gir de 180 graus en el discurs del líder, que es va convertir a l'independentisme pocs anys després d'haver titllat aquest moviment “d'antiquat”.

La gran sort de Carles Puigdemont és que ja no ha de dissimular. Sempre ha estat independentista i per més que es furgui a l'hemeroteca no s'hi trobarà cap gran conversió.

Només la darrera setmana hem vist Catalunya intentant fer un front comú amb altres comunitats

El problema més greu que ha tingut Carles Puigdemont en els seus primers cent dies de govern és fer creure als seus que, efectivament, Catalunya ja ha “desconnectat” de la resta d'Espanya quan cada dia hi ha mostres de tot al contrari.

Només la darrera setmana hem vist Catalunya intentant fer un front comú amb altres comunitats -espanyoles, val a dir- per sortejar l'injust límit de dèficit que imposa Cristóbal Montoro. Al mateix temps la Generalitat sembla que s'està preparant per entrar a la negociació d'un nou sistema de finançament. Autonòmic, per suposat. També aquests últims dies el Govern català ha celebrat que el Tribunal Constitucional -aquell que ja no reconeixia- hagi admès a tràmit el seu recurs contra el decret que regula l'avaluació a final de l'educació primària.

Els problemes per avançar en la famosa desconnexió es fan evidents també en el refredament que Carles Puigdemont sembla haver volgut imposar al procés sobiranista a l'espera que es formi un nou govern a Madrid. Convergència ja ha dit que no pensa aprofitar la imatge de debilitat que ofereixen en aquests moments les institucions espanyoles per agafar una drecera cap a la independència. Mentre no hi hagi govern, tots quiets.

El que sí que es cert és que els famosos 18 mesos que l'independentisme es va autoimposar per fer efectiva la desconnexió passen inexorablement. I mentrestant, el Parlament no aprova lleis i inverteix hores i més hores a debatre si és el mateix “desobeir” que “desoir”.

Puigdemont, amb el beneplàcit d'altres forces polítiques, ha aconseguit que el debat s'assereni. El compte enrere dels 18 mesos no s'atura, però tot sembla que vagi més lent. Al mateix temps, ara tots els líders dels partits nacionals semblen voler parlar amb ell, inclòs Mariano Rajoy. Que aquestes converses acabin amb alguna mena d'acord sembla ara pura fantasia. Al cap i a la fi, la paràlisi a Catalunya és tan important com a la resta d'Espanya. Més que desconnectada, Catalunya es troba en standby.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Sobre la firma

Miquel Noguer

Es director de la edición Cataluña de EL PAÍS, donde ha desarrollado la mayor parte de su carrera profesional. Licenciado en Periodismo por la Universidad Autónoma de Barcelona, ha trabajado en la redacción de Barcelona en Sociedad y Política, posición desde la que ha cubierto buena parte de los acontecimientos del proceso soberanista.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS