La teoria del privilegi

Han hagut de canviar molt les coses perquè les mateixes condicions salarials o laborals que fa menys de deu anys ens semblaven normals, ara siguin presentades com un privilegi inacceptable. Perquè el que llavors era considerat un motiu de greuge, per exemple ser mileurista, ara sigui percebut com una posició summament afortunada en relació als molts joves que no tenen feina o en tenen una de precària. El transvasament ràpid d'una percepció a una altra és un indicador del veritable efecte de la crisi, que ha deixat maltractades i en situació de setge ideològic conquestes socials molt bàsiques.

A hores d'ara és evident que la crisi econòmica ha servit de coartada per imposar una sèrie de reformes econòmiques i legislatives, lesives per a les classes mitjanes i populars, que estaven a l'agenda política neoliberal molt abans de la crisi. Ara assistim a una nova ofensiva per justificar-ne el manteniment més enllà del període de recessió, com una necessitat estructural imprescindible per a la recuperació econòmica. Si a algú se li ocorre dir que, passades les penúries de la crisi, ja no es justifiquen els sacrificis, se l’acusa de posar en risc el creixement. Culpables abans de la crisi per haver viscut per sobre de les possibilitats, i culpables ara per voler recuperar els drets perduts.

Una operació com aquesta requereix hàbils filigranes ideològiques que facin aparèixer com a normals i fins i tot desitjables per a l'interès general propostes que en absolut ho són. Una d'elles és el que podríem definir com la teoria del privilegi. Consisteix a presentar la situació dels que encara es beneficien de les condicions prèvies a les reformes com una posició de privilegi. El pas següent és presentar aquest suposat privilegi com una injustícia, i el desig de conservar-lo com una actitud il·legítima, egoista i lesiva per a l'interès general.

No és la primera vegada que s'utilitza aquest tipus de recurs per construir el que el sociolingüista George Lakoff defineix com a marc conceptual (frame) per canalitzar el debat públic. Qui aconsegueix determinar el marc de la discussió, té la batalla guanyada. A la Gran Bretanya, coincidint amb la campanya que va portar els conservadors de David Cameron de tornada al poder, es va produir un intens debat sobre com n’eren de generosos els subsidis del sistema d'ajudes socials i la necessitat de revisar-los. Els conservadors no només desqualificaven el sistema, sinó que criminalitzaven els qui s’“aprofitaven” de les seves “generoses prestacions”. “No pot ser que surti més a compte demanar un subsidi que treballar”, clamaven. En el seu enfocament, cobrar uns subsidis tan generosos constituïa un privilegi injust, enfront dels qui s'havien de llevar a les sis del matí per anar a treballar. El frame va funcionar, però la qüestió no era aquesta. La qüestió era com s'havien deteriorat l'ocupació i els salaris, fins al punt en molts casos de quedar per sota uns subsidis considerats fins llavors com a mínims vitals.

Uns arguments com aquests són els que estem observant aquí en relació a la dualitat dels contractes. Sembla que els afortunats que encara conserven un contracte indefinit siguin els culpables que la majoria dels qui accedeixen a una feina només aconsegueixin encadenar contractes precaris i temporals. I ja es comença a recórrer a la teoria del privilegi en relació a les pensions, en concret per proposar una retallada de les més altes. Si hi ha salaris de 800 euros al mes, es diu, no és just que uns quants afortunats cobrin els 2.000 euros als quals ascendeix a Espanya la pensió màxima.

El pas següent serà dir que, com que el sistema de pensions és insostenible, allò més just és retallar més les més altes. Es presentarà els qui cobren la pensió màxima com a privilegiats la sort dels quals suposa un greuge per a la resta de pensionistes, ignorant que si cobren la pensió màxima és perquè durant molts anys han aportat també la cotització màxima, amb la qual cosa han contribuït en una mesura més gran al sosteniment del sistema. En realitat aquesta pensió és un dret, però serà presentada com un privilegi per justificar la retallada.

La qüestió, com en el cas dels subsidis britànics, no és que la pensió màxima sigui excessiva, que no ho és. La qüestió és que les polítiques que s'apliquen són incapaces de crear ocupació de qualitat i aconseguir que la quantia de la cotització mitjana augmenti en lloc de disminuir. Això és el que realment garantiria la sostenibilitat de les pensions a llarg termini i d'això és del que hem de discutir.