Consens econòmic

Els assistents al Fòrum Econòmic de Davos han pres nota de primera mà del risc de recessió que amenaça l'economia global. El Fòrum ha convertit en veu comuna el que ja era un diagnòstic estès sobre el risc d'una nova recessió mundial: a la debilitat del creixement econòmic posterior a la crisi financera del 2008 s'ha superposat perillosament la brusca desacceleració xinesa, causada per la incapacitat del Govern de Pequín per generar les transformacions financeres i de model de creixement que necessita el país. Els agents econòmics consideren, no sense raó, que les autoritats xineses no poden resoldre els seus problemes a curt i mitjà termini; les finances del país segueixen sagnant en una fugida ràpida de divises, mentre que altres d'emergents (Rússia i Veneçuela especialment) s'aproximen al col·lapse a causa de la pèrdua d'ingressos provocada per l'enfonsament del preu del petroli.

Aquest diagnòstic, recollit amb més o menys dramatisme a Davos, ha ocasionat en el Fòrum una reacció pessimista, justificada perquè no s'aprecia una sortida clara de la situació d'estancament que amenaça totes les àrees econòmiques del planeta. El risc de nova recessió arriba en un moment difícil, després d'un episodi duríssim de crisi, en el qual alguns dels instruments per combatre-la (com la política monetària) s'han provat ja, amb cert èxit als Estats Units però amb resultats pròxims a la mediocritat a l'àrea del ien i dubtosos a l'àrea de l'euro. Mario Draghi, president del BCE, ha hagut d'anunciar que “reconsiderarà la seva política monetària al març si l'amenaça de deflació segueix vigent i si la taxa de creixement a l'eurozona segueix sent baixa”.

La política monetària és bàsica per corregir una crisi global de creixement, però no és suficient. El mateix Draghi acaba d'explicar, de passada, la importància de les inversions en infraestructures per incentivar el creixement i estimular la productivitat. La hipòtesi d'una recessió només podrà conjurar-se si es troba la manera que la inversió recuperi la seva confiança en les expectatives de l'economia a curt i mitjà termini; però això no és possible si en algunes zones monetàries, com Europa, encara es manté la prioritat de l'ajust pressupostari com a criteri de política econòmica. Els mercats, fins i tot els de deute, s'entusiasmen sobretot amb el creixement. Per aquesta raó és necessari que a Europa, gairebé un dels malalts crònics de l'economia mundial, s'engeguin reformes i programes d'inversió que no generin dèficit.

El primer pas després de Davos és evitar que el pànic es propagui en forma d'una guerra de divises. Utilitzar la moneda per corregir una situació que té causes estructurals és una il·lusió; de fet, produeix danys en els veïns que poden ajudar a ressorgir de l'economia pròpia. És obligat, a més, buscar un nou consens que recuperi el paper de la inversió i els incentius al creixement. Aquestes són les lliçons de Davos; però segueix sent incerta la capacitat dels governs per convertir-les en una política econòmica eficaç.