_
_
_
_
LA CRÒNICA
Crónica
Texto informativo con interpretación

El periodisme 007

Aquí passa, aquí escric, aquí mato. Com James Bond, l’ofici viu temps convulsos en els quals no importa el criteri ni la punteria, només quant trigues a desenfundar

Carles Geli
Francesc Servent (assegut) i Joan Casanovas, al piset que Servent posa a les seves 4.000 peces de Bond.
Francesc Servent (assegut) i Joan Casanovas, al piset que Servent posa a les seves 4.000 peces de Bond.juan barbosa

Ra-ta-ta-ta-ta. Les metralladores davanteres s'entreveuen sota els fars; la pantalla d'acer antibala que cobreix el vidre posterior apareix en prémer el tub de fuita. I el súmmum: el sostre s'obre de sobte i expulsa el copilot que amenaça el conductor amb una pistola. És l'Aston Martin DB5, fabricat el 1965 per Corgi Toys, joguina de l'any, sis milions d'unitats venudes, lligat a la promoció d'Operació Tro. Primer gran gadget sobre James Bond. Tengui.

Aviat vaig deixar de ser fan de Bond: entre altres coses pràctiques, ell domina sis arts marcials i jo mai vaig aixecar la pota més enllà de 40 centímetres del terra; ell controla cinc maneres de matar un home d'un cop: jo, a base de grolleres patacades al teclat per a dues necrològiques, només n'he enterrat vius dos, Torrente Ballester i Cela, i això perquè les seves agonies van ser lentes (que Déu em perdoni). Allò del sibaritisme també va acabar malament: els ous Benedict amb salsa holandesa o la llagosta amb ous de guatlla i algues marinades picades ho va aturar d'arrel la meva dona a base de la setmana internacional de la patata bullida, freqüents al principi de la hipoteca. El Martini amb vodka (“shaken, not stirred”) em tombava només olorar-lo. Vaig saltar al xampany, ja ho sabeu: Dom Perignon, Taittinger o Bollinger, a no més de tres graus. Quan vaig comprar la primera, es va acabar: em vaig empassar el sou d'una jornada.

Tampoc vaig poder reflectir-me en el seu pare, Ian Lancaster Fleming. I això que anava ben encaminat: periodista (empatats), estava a l'agència Reuters; va saltar al The Times (bé, més o menys), va viatjar per al diari a Moscou (ja no l'atrapo) i alguna cosa va veure perquè va començar a informar per al Foreign Office, per acabar fitxant per la Intel·ligència Naval (el CNI no s'ha interessat mai, em sembla, per les meves sagaces anotacions després de les rodes de premsa, posem per cas).

El meu DB5, dèiem. Me'n vaig recordar després de ratificar a Spectre la ruïna del cotxe. Impossible reconstruir-lo. Va ser un acte freudià: tinc la memòria al cor i vaig anar a desempolsar la joguina com ara miro el futbol, buscant el nen que el mirava, el nen que vaig ser, per recuperar un món perdut. Em passa el mateix amb el periodisme. El que més em va interessar de Spectre va ser la rebotiga: el dolent vol carregar-se el programa d'agents 00 i implantar un sofisticat sistema informàtic de vigilància que permet, a uns quants i des d'un centre de control a l'estil d'Enterprise, dominar-ho (i manipular-ho) tot; i tot molt de pressa. El símil amb l'ofici, preclar: primer, 140 caràcters twuitterans; després, titulars amb ganxo forçat (els algorismes dels cercadors a la xarxa són els caps, ara) i tàcites referències picants, decàlegs (el clic compulsiu exigeix), “paràgrafs curts, no tesis doctorals” i mai més de dos folis; la marca individual sobre la capçalera col·lectiva, taules centrals omnipotents i la desaparició física de les seccions: teclats calents, com llits de pensions barates. Aquí passa, aquí escric, aquí mato. Intro. Bond té l'obsoleta, segons els seus imberbes superiors, llicència per matar però, també per això, criteri per saber quan i si fer-ho o no. Avui no importa ni el criteri ni la punteria, només quant trigues a desenfundar...

Com que un dia vam compartir blasó, Orbis senar sufficit (El món mai és suficient, llegenda familiar de Bond i última aventura fílmica del segle XX), vaig revisitar l'amic immarcescible: vaig fer un cop d'ull a la nova Enciclopedia James Bond, de John Cork i Collin Stutz (Planeta Cómic), i vaig remirar Casino Royale i Viu i deixa morir, que ECC Ediciones, amb nova traducció i cadència bimestral, recupera ara fins a completar els 14 volums que va escriure Fleming (un Bond més masclista i sexual a les novel·les, però també amb més clarobscurs, més torturat: M'agrada).

Moment de present continu, només el passat em sembla futur. Així ho veu també, vull pensar, Francesc Servent, soci honorífic del Club Archivo 007 i president del Grup d'Amics de James Bond. Va descobrir el superagent el 1976 amb Des de Rússia amb amor. Just 40 anys després, posa un piset al seu barri de la Guineueta de Barcelona als, calcula, “més de 4.000 objectes”, pirates o no, que té sobre ell. És, probablement, el major col·leccionista d'Espanya: des de llumins promocionals, una sèrie limitada de 12 encenedors BIC i nines russes comprades a Praga amb els rostres dels actors Bond fins a l'anell de Spectra del 1963 de Des de Rússia amb amor, passant per la rèplica del biquini de Halle Berry a Mor un altre dia, colònies (impagable la 007 for women), un fotocromo de Goldfinger, clips 007, una maquineta d'afaitar d'edició especial de Gillette, els 134 cotxes a escala de totes les pel·lícules… I la joia, un ou de Fabergé, el 100 de l'edició numerada sobre 100, del film Octopussy. No hi ha preus: no vol divorciar-se.

Servent troba a faltar, anhela i somia la sèrie de cromos sobre Moonraker del 1979 que anaven amb els pastissets Phoskitos (“potser truco a la fàbrica, a veure què passa”) mentre gaudeix amb l'espectacular reproducció de la Walther PPK 7.65 mil·límetres (set bales: la dels oficials alemanys des del 1931, 21 pel·lícules amb Bond) que, de tan fidel, requereix de notificació a la Guàrdia Civil quan la porta en alguna xerrada o exposició. Hi juga Joan Casanovas (baptisme amb Moonraker, amb 13 anys, el 1989, llogada una fins llavors avorrida tarda de dissabte), president del Club Archivo 007. “Despertem cèl·lules adormides de fans”, diu sobre la seva tasca i el centenar de socis (92% homes). Al seu web parlen de promulgar els valors de Bond… “Els bons”, aclareix: “El triomf del bé contra el mal; protegir el feble; ser una persona instruïda; l'elegància, el respecte a l'enemic i fins i tot la defensa de l'amor: el seu primer gran amor se suïcida i maten la seva dona just després de casar-se…”).

El massatge Bond anima. Una imatge final de Spectre, també. A més, el meu DB5 està a e-Bay a 880,37 euros (això sí, amb caixa original). I l'Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) ja fa proves amb el Terrafugia TF-X, primer cotxe volador totalment autònom. Digne de Bond, no? “És millor viatjar ple d'esperances que arribar a la destinació”, escriu Fleming a Només es viu dues vegades. Curiós: de cotxe en cotxe, mitjançant periodisme crepuscular, haurà passat una vida.

Sobre la firma

Carles Geli
Es periodista de la sección de Cultura en Barcelona, especializado en el sector editorial. Coordina el suplemento ‘Quadern’ del diario. Es coautor de los libros ‘Las tres vidas de Destino’, ‘Mirador, la Catalunya impossible’ y ‘El mundo según Manuel Vázquez Montalbán’. Profesor de periodismo, trabajó en ‘Diari de Barcelona’ y ‘El Periódico’.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_