És país per a vells

Pavelló Sant Ildefons, Cornellà. Míting del PSC. Habitacle ple. El públic està format per persones que van viure episodis històrics conclusos, com l'allunatge, la mort de Nasser, les pensions. Ambient fred, fins i tot per a Montilla, present a la sala. Comença la cosa. Els starring i els also starring s'abracen a l'escenari, mentre sona aquesta música que el PS cola en els seus mítings. Com els himnes de tots els països i conceptes difícils de definir sense riure o plorar, hi falta lletra. Tot i així, Antonio Balmón inicia el seu parlament amb una arriscada autodefinició: "No som un experiment d'universitaris finançat per Veneçuela, ni un partit pagat pel món dels negocis". Yeah.

El míting del partit, l'ideòleg històric del qual és a Gas Natural, i que el seu últim presi de Govern va reformar la Consti per prioritzar pagaments a entitats financeres –es diu ràpid; es diu poc–, continua. Parla Iceta. Sens dubte, la intervenció més digna. No diu res. A través de les possibilitats de l'stand comedy, dibuixa un PS com a solució a la crisi, i PP i un C's com a continuació de les polítiques d'austeritat, aquest mandat constitucional. C's és, per cert, aquesta cosa que ha pactat amb el PSOE a Andalusia, i amb el PP a Madrid, dos dels tres grans pols de corrupció estructural local –si no estiguessin morts, només li falta pactar amb Gil, Andreotti i CiU per establir un rècord deontològic planetari–. Surt Susana Díaz. Utilitza aquest to PSOE dels vuitanta, barreja d'Ábrete Sésamo i de Keynes quan imitava Chiquito en una festa dels Bloomsbury. La taxa d'atur a Andalusia o el cas ERO evitarien, en una democràcia normal, que a aquesta dona se li pagués un bitllet per anar on sigui a parlar de política. O, fins i tot, del temps. Finalitza l'acte Chacón. A hores d'ara el públic ha trobat la Star Gate que comunica aquest PS amb els seus glory days, de manera que els aplaudiments interrompen, èpicament, el discurs d'aquella ministra que va fer fora la BBC quan, en una entrevista, se li va preguntar sobre la crisi que suposaria la fi de la bombolla, d'aquella ministra que, quan va explotar la bombolla, la seva primera mesura va ser agilitzar els desnonaments.

Fa anys que em costa pensar o escriure sobre el que diuen els polítics sense portar a col·lació categories ètiques. Potser, en aquesta llarga fi del Règim, només hauríem de parlar d'això. Els polítics, pel que sento, no ho faran.