Una via de rehabilitació

Transcorreguts més de 70 anys, els danys de la Guerra Civil espanyola no han estat reparats íntegrament. En alguns casos per falta de voluntat política o de sensibilitat dels jutges, especialment els integrants de la majoria de la sala militar del Tribunal Suprem. En aquest sentit destaca el fracàs dels intents d'anul·lar o revisar les sentències dictades pels tribunals franquistes durant la guerra i la primera postguerra, moltes de mort, entre les quals hi ha la pronunciada contra Lluís Companys. Sobre aquesta qüestió no s'ha fet, en grau suficient, justícia amb els vençuts. L'actuació del franquisme ha quedat intocada i no jutjada jurídicament.

Les diverses vies utilitzades, tant legislatives com judicials, per aconseguir la revisió/nul·litat no han tingut èxit. Aquest fracàs s'ha d'atribuir al neofranquisme del PP, a la tebiesa de CiU i del PSOE i a la posició institucional de l'Església catòlica, preocupada pels seus màrtirs i reticent davant les altres víctimes. El Govern de Rodríguez Zapatero va ser el que va mostrar més interès a solucionar aquest problema. Va aconseguir que les Corts aprovessin la coneguda com a llei de la memòria històrica, és a dir, la Llei 52/2007, de 26 de desembre, que va reconèixer el caràcter il·legítim i radicalment injust de totes les condemnes dictades per raons polítiques, ideològiques o de creença religiosa durant el període franquista.

Hi va haver qui –especialment ERC– va argumentar que aquella declaració era equivalent a la nul·litat de ple dret. La mateixa tesi es va mantenir en el decret de la Fiscalia General de l'Estat de 4 d'abril del 2010, que li va servir com a excusa per no presentar el recurs de revisió demanat pel Govern de Catalunya l'octubre del 2009. El que va passar després ha demostrat que aquella posició de la Fiscalia era una operació d'enginyeria jurídica destinada a evitar-li problemes. En tot cas, aquesta equiparació no ha estat compartida per la sentència del Tribunal de Drets Humans Europeu (TDHE), de 4 de novembre del 2014. Els processos davant del Tribunal Suprem per aconseguir la nul·litat de les sentències per l'article 954.4 de la Llei d'Enjudiciament Criminal –en considerar la llei de la memòria històrica com a nou fet o element de prova– tampoc han prosperat. Hi havia motius de sobres per mantenir el contrari, però la mala sort dels vençuts continua.

Aquest reconeixement no ha de resultar difícil si es recorda que aquells condemnats ho van ser en processos il·legals, no equitatius, sense garanties

La situació estava encallada i, de sobte, sorpresa i esperança: les lleis 41/2015, de 5 d'octubre de reforma de la Llei d'Enjudiciament Criminal i Processal Militar, obren un camí, no exempt de dificultats, però que permet la nul·litat d'aquelles sentències a través d'una modificació del recurs de revisió. En síntesi, la reforma consisteix en el següent: els condemnats per resolució judicial ferma –com el president Companys– per si mateixos, els seus familiars o a través del fiscal general de l'Estat, podran sol·licitar la nul·litat d'aquestes resolucions si prèviament han obtingut del TDHE el reconeixement que van ser dictades amb violació d'alguns dels drets humans i llibertats fonamentals, sempre que aquesta violació, per la seva naturalesa i gravetat, comporti efectes que encara persisteixin i no puguin cessar de cap altra manera que no sigui amb aquesta revisió.

Aquest reconeixement no ha de resultar difícil si es recorda que aquells condemnats ho van ser en processos il·legals, no equitatius, sense garanties i per delictes, com el de rebel·lió, que en tot cas havien comès els revoltats el 18 de juliol, després convertits en jutges dels que es van mantenir fidels a la República, dipositària de la legalitat. Ara es tracta que els mateixos condemnats (en l'excepcional cas que visquin), els seus familiars o el fiscal general de l'Estat, previ acord del Govern de la Generalitat o d'altres institucions, intentin l'inici del procés davant del TDHE.

El nou sistema, malgrat obrir una senda nova i mínimament favorable, mereix un judici negatiu, especialment en un punt: obligar els afectats a acudir al TDHE per obtenir una declaració que les sentències dels tribunals franquistes van ser dictades amb violació dels drets humans i drets fonamentals, quan aquest reconeixement, per la seva evidència, és a l'abast de qualsevol jutge espanyol que acabi d'ingressar en la carrera judicial. El que s'ha de fer d'una vegada, com es va fer a Alemanya (Llei de 25 d'agost del 1998) és anul·lar, per contràries a dret, mitjançant una llei totes aquelles sentències. Una altra cosa és marejar la perdiu i demostrar poca voluntat reparadora.

Ángel García Fontanet va ser magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.