Regular o redistribuir?

Segur que hem participat en converses o discussions sobre quina és la millor manera d'organitzar un país per aconseguir que generi més riquesa i que, a més, es distribueixi de la millor manera possible. En dues paraules: com aconseguir una societat més productiva i més justa socialment. Durant el segle XX, tant les teories econòmiques com les ideologies han fet d'aquests dos objectius el centre de la seva feina i de les seves lluites acadèmiques o polítiques. M'agradaria, a costa de simplificar el que és complex, exposar un esquema de les diverses opcions possibles. Cal analitzar el tema, recorrent successivament tres nivells de discussió.

1. Contradicció o complementarietat? Alguns corrents defensen que aquests dos objectius són bastant contradictoris. Argumenten que l'acumulació de riquesa afavoreix més inversió productiva a la recerca de beneficis, i que la desigualtat social estimula l'esforç de les persones per aconseguir millorar la seva situació. La cobdícia d'uns i el desig de millora dels altres són positius per a tothom. Més inversió i més esforç personal, suposa més productivitat, més ocupació, i més creixement. No descarten la recerca de l'equitat, però insisteixen que “primer cal generar riquesa, i després repartir-la…”.

Sense negar part d'aquests arguments, d'altres veiem aquests dos objectius com si fossin complementaris, sobretot en societats que han aconseguit ja un cert nivell de desenvolupament. Més igualtat de rendes permet una població activa molt més sana i més formada; produeix més cohesió social i crea un millor capital humà, que eleva els nivells de productivitat i d'innovació, i genera al mateix temps una demanda de consum més alta. L'estímul paral·lel del creixement i de l'equitat suposa una realimentació entre els dos que produeix els millors resultats, tal com es va comprovar a Europa durant la segona meitat del segle passat.

2. Mercat o planificació? Quina és la millor manera de fer-los complementaris? Crec que és un debat ja tancat. L'experiència de les economies soviètiques ha posat en evidència que el funcionament d'un mercat de lliure competència és més adequat per aconseguir una bona assignació de recursos que una economia planificada. Aquesta, a més, suposa acceptar sistemes dictatorials que eliminen no només les llibertats econòmiques, sinó també les de naturalesa civil.

Però l'opció pel mercat no es pot prendre sense tenir en compte dues precaucions. En primer lloc, cal assegurar que hi funcioni molt bé la competència, ja que és aquí on hi ha l'origen dels seus avantatges. Això significa que aquells sectors en els quals existeixen monopolis o oligopolis han de ser de propietat pública o bé han de ser objecte d'una regulació molt estricta. I en segon lloc, cal corregir les desigualtats de rendes que crea el mercat. Algunes d'aquestes desigualtats es poden corregir amb una bona regulació, i d'altres, amb una bona redistribució.

3. Regulació o redistribució? Finalment, als partidaris d'una economia de mercat, i alhora de més justícia social, se'ns planteja la disjuntiva entre evitar que el mercat generi excessives desigualtats (regular el mercat) o fer una redistribució a posteriori de les rendes (sistema fiscal i Estat del benestar). El primer suposa mesures com un salari mínim, una forquilla màxima de salaris, convenis col·lectius de sector, amb una fiscalitat moderada. El segon significa fiscalitat forta, pensions no contributives, assegurança d'atur públic, serveis públics universals amb gratuïtat total, renda mínima garantida…

Necessitem buscar una combinació de regulació i redistribució que, des del punt de vista conceptual, millori la igualtat sense perjudicar el dinamisme de l'economia, i que, a la pràctica, millori l'eficàcia i el control de compliment de les mesures polítiques. Conceptualment, jo sempre he estat partidari de la redistribució; però veient la nostra incapacitat de controlar el frau fiscal, i davant la demagògia populista actual en relació amb el pes dels impostos, crec que, en paral·lel amb la reforma fiscal, hem de fer passos en mesures de regulació que, per exemple, no permetin salaris excessivament baixos ni alts, i que eliminin les rendes procedents de les operacions especulatives que no produeixen valor real.

Joan Majó és enginyer i exministre