L’hora dels perquès

La curiositat és el motor del coneixement. Sense ella, la humanitat aniria en parracs. Els nens creixen amb els perquès. Hi ha una edat, quan sospiten que el món és una mica més que l'embolcall que els empara, en què metrallen a preguntes i cada resposta ve replicada amb un nou per què, en un encadenat que, sovint, acaba amb la paciència dels pares. Quan passen coses per a les quals no estàvem preparats, quan un esdeveniment ens desborda perquè fa saltar miques les proteccions físiques i mentals que ens hem anat construint, recuperem les pulsions infantils i acudim, de nou, al per què. Per què maten? Per què a nosaltres? Per quins motius? Amb l'esperança de trobar una resposta que ens retorni la calma.

Per què maten? Per què un jove sense atributs precisos pot convertir-se en un terrorista suïcida disposat no només a matar si no a matar morint? Per què? “No tinc resposta, no sé si n'hi ha, potser algú la té”, diu la novel·lista Scholastique Mescasonga, que va perdre 27 familiars, entre ells la seva mare, al genocidi de Ruanda. I afegeix: “De què servirà la resposta si la pregunta és l'Home?” La matança indiscriminada és pensable: no per assumir-la amb fatalitat sinó per respondre-hi amb exigència moral i lluita ideològica. Són humans com nosaltres: Sí. Hi ha causes econòmiques, socials i polítiques que creen les condicions perquè aquests comportaments siguin possibles: moltes. I hi ha persones que especulen amb aquests comportaments en benefici de determinats interessos: també. Totes aquestes coses són certes i cal buscar resposta a tots els perquès. Però sense que aquest afany d'objectivitat explicativa serveixi ni d'exculpació ni de justificació, ni ens situï en la vanalitzadora tendència a col·locar totes les ideologies i creences en el mateix pla. Estem davant un problema que requereix no oblidar la perspectiva moral: el mal existeix.

Amb els perquès, busquem sentit a la tragèdia, perquè res ens atabala més que el sense sentit. Sobre la naturalesa dels atemptats, poca cosa podem afegir: el procés de transformació d'un jove en assassí a partir de la recerca de reconeixement està descrit. Com que Déu encara existeix, tot està permès. Matar en nom de Déu és la màxima expressió del nihilisme: no hi ha límits, en el seu nom tot és possible. “És blasfèmia”, ha dit el papa Francesc. I ho celebro venint d'una Església que es va afartar de matar en nom de Déu. Sense anar més lluny, és una pena que els papes de l'època no consideressin blasfem el suport de l'Església catòlica als crims del franquisme.

He recordat aquests dies un article de Martín Amis sobre l'11-S. Hi citava un eslògan dels talibans: “Llanceu la raó als gossos”, per dir “Aixafeu la raó, destrosseu-la i qualsevol cosa semblarà possible”. O sigui, sense la raó tot està permès. Perquè anar més enllà de la raó significa “transcendir els confinis de la llei moral”, “entrar en l'univers il·limitat de la bogeria i la mort”. Per això, deia, Martin Amis, el pitjor que es pot fer davant el gihadisme és donar una resposta de creient, com va fer Bush.

Per això em preocupa el relat del per què en mans dels dirigents polítics. Hi ha una sobreactuació que convida a pensar en un exercici de quíntuple ocultació. D'un món canviant, que els humiliats d'ahir desafien de mil maneres i amb instruments heretats de nosaltres a l'autocomplaent poder europeu i occidental. Dels circuits d'interessos, diners i armes que mantenen Occident atrapat a la xarxa de les monarquies del golf i de sinistres personatges com Erdogan. De la cadena d'errors estratègics que de l'Iraq a Síria i Líbia han alimentat el volcà. De la incompetència en la coordinació política i policial en la mateixa Europa. De la impotència per donar una perspectiva política als ciutadans que es van mobilitzar al gener quan va tenir lloc l'atemptat al Charlie Hebdo. Paolo Flores d'Arcais ho resumeix en una pregunta: per què el govern francès no va voler traduir en acció institucional la revolta moral dels ciutadans, per què en un any els governs occidentals no han fet res políticament parlant?