Rodoreda al jardí de la infantesa

Aclaparada pel que simbolitzen en la seva vida, la suposada dolça Colometa de La plaça del Diamant decideix agitar violentament els ous de les colomes, per la qual cosa les cries neixen mortes, les mares les avorreixen i, al cap de poc temps, abandonen el colomar. És exactament la mateixa subtil solució exterminadora que la petita Mercè Rodoreda Gurguí va aplicar a les colomes de la casa del seu avi on vivia: el seu idolatrat avi i els seus benvolguts pares s'interessaven massa per elles; simplement, els tenia gelosia… Tant la va marcar aquell extermini de tórtores que també apareix a la novel·la Isabel i Maria…

L'episodi real va tenir lloc al colomar que hi havia en un dels dos jardins del casal de 90 metres quadrats que la família tenia al barri de Sant Gervasi de Barcelona, epicentre de la idíl·lica bombolla en la qual va viure la futura escriptora tota la seva infància fins que va esclatar quan ella té 16 anys (el 1924), experiències i traumes que no va explicar mai en vida però que, en un exercici d'exorcisme, va anar deixant en petits i fins ara desconeguts bocinets disseminats al llarg de tota la seva obra.

“Rodoreda viu en una esfera que és molt de l'època, innocent, romàntica, tot molt ensucrat fins que esclata la Primera Guerra Mundial; és una família, a més, que no toca de peus a terra, que confien en l'atzar, però això és el que alimentarà tot l'imaginari de l'escriptora i que farà la seva obra molt més autobiogràfica del que havíem imaginat fins ara”, apunta Carme Arnau, experta en l'autora de Mirall trencat i que, després de 35 anys d'estudiar-la, explora ara aquella bombolla a partir de cartes inèdites de la família dipositades a l'Institut d’Estudis Catalans a El paradís perdut de Mercè Rodoreda (Edicions 62).

Quan la colometa a 'La plaça del Diamant' sacseja i mata els ous de colomes  reflectia el que també va fer la nena Rodoreda amb les tórtores del seu avi per gelosia

El nucli d'aquella esfera era l'avi matern, Pere Gurguí, que el 1910 construeix al seu jardí el primer monument de Barcelona a Jacint Verdaguer (a qui idolatra des que el va conèixer a la redacció de La Renaixença), des de 1888 tresorer de la Lliga de Catalunya, el 1892 membre de la Unió Catalanista i separatista confés, que acaba els seus escrits sempre amb un “Catalunya i avant!”, unes passions polítiques i literàries que la nena Rodoreda adoptarà, fins a l'extrem de tancar els seus primers quaderns de cal·ligrafia també amb aquell desig. Creu Arnau que aquella afició de l'avi pels esdeveniments històrics explicaria que Rodoreda no rectifiqués mai la data del seu naixement el 1908 i no l'agitat 1909 de la Setmana Tràgica com va deixar que es repetís erròniament fins a la seva mort.

No sorprèn gens: l'avi, que col·loca una senyera al casal, porta a la seva “princesa del Putxet” a la tomba de Verdaguer a Montjuïc o a l'estàtua de Rafael Casanova per la Diada. Després, no es cansa de sentir versos, a més a més dels del mateix mossèn Cinto, de Joan Maragall i Josep Maria de Sagarra, alguns recitats pels seus pares, Montserrat i Andreu, tan apassionats pel teatre (estudien a l'Auditòrium de Gràcia, on Pompeu Fabra imparteix prosòdia catalana), que la faran pujar a un escenari als cinc anys i llegir Shakespeare. La traducció serà que el 1935 Rodoreda escriurà una obra dramàtica, de la qual avui només queda el títol: Sense dir adéu. Llibres, que se sàpiga, l'avi només n'hi regalarà un: als 11 anys l'obsequia ni més ni menys que amb El paradís perdut de John Milton, que va causar tal impacte en la nena que citacions d'aquest llibre obriran tres capítols de la seva novel·la de joventut Un dia en la vida d’un home.

L'avi matern, Pere Gurguí, li va inculcar l'amor per la literatura i pel catalanisme, fins a l'extrem que escrivia al final dels seus quaderns de cal·ligrafia 'Catalunya i avant!', tal com l'avi acabava les seves cartes

Els paradisos s'acostumen a perdre i només existeixen els que han desaparegut, recorda Arnau, però això la nena Rodoreda no ho sap encara: és feliç en un jardí on hi ha moltes roses, amb les quals té el costum de tallar-les i posar-se-les al pit, com farà la protagonista d'Aloma, novel·la tan autobiogràfica (dedicada als seus pares, els noms de la molt catalanista protagonista són els de les seves àvies…) que per això va dubtar a publicar-la. Els jardins dels veïns, els Ferriols i l'impressionant verger de la Casa Brusi (que l'obertura del futur carrer Balmes, operació immobiliària amb la qual somien els Gurguí amb especular, es tirarà endavant), són el mil·limètric escenari del seu gran Mirall trencat. D'aquesta novel·la en brollarà també el món de fantasmes i àngels amb els quals el seu fabulador avi, l'“angel vigilador” de la família com el defineix Rodoreda, li omple el cap. Els àngels també despunten a El carrer de les Camèlies, de la mateixa manera que apareixia originalment un fetus guardat en formol fruit d'un avortament de la protagonista. És un altre retall biogràfic: la mare de l'escriptora va perdre als quatre mesos qui havia de ser el seu germà petit Anton, que la família va conservar per aquell sistema un temps, com es va fer amb una tènia que va parasitar el seu pare, episodi reflectit a La plaça del Diamant patida també pel marit de la Colometa.

El detall del fetus finalment va desaparèixer d'El carrer de les Camèlies (obra que va dedicar a la seva mare) perquè així ho va exigir l'editor Joan Sales, que ho va qualificar de moralment discutible i “mala imitació” tant de la tènia de La plaça… com d'una “novel·leta” de Llorenç Vilallonga, L’àngel rebel, que va utilitzar la mateixa imatge (i que tampoc era un recurs literari: va ser el resultat d'una atrafegada relació sentimental de l'autor mallorquí). A La plaça del Diamant, malgrat tot, la Colometa sí que donarà a llum, amb els anys, una parelleta, el nen dels quals es dirà… Anton.

En una primera versió de 'Mirall trencat' va mostrar-hi l'episodi de l'avortament de la seva mare, que va guardar el fetus en formol; l'editor Joan Sales li va fer retirar l'episodi. Rodoreda va posar el nom del que havia de ser el seu germà al fill que la Colometa té a 'La plaça del Diamant'

Entremaliada (sempre estarà damunt dels arbres), moreneta de pell, xerraire (caminarà i parlarà aviat), boja pels dolços, generalment ben arreglada (amb tres anys es vesteix de la prestigiosa botiga Can Pantaleoni), la nena Mercè veurà que tothom escriu a casa. Cartes. I moltes: el seu avi 130 i 11 postals; el seu pare, 22 missives i 6 targetes; la seva mare, 29 i 5. El destinatari sempre és el mateix: es tracta del fill de l'avi, Joan Gurguí, enviat amb 14 anys a l'Argentina, un dels 200.000 catalans que van marxar a Amèrica en la primera dècada del segle XX a la recerca de fortuna. És el que, amb les seves ajudes, manté la família, sempre afectada de la “malaltia de l'armilla”: hi ha algun Nadal, com el de 1915, en què "no hi ha ni una pesseta”. Unes amigues de l'avi, les misterioses i enjoiades germanes P (en veritat, riques gràcies a la seva posició d'amants de potentats, retratades sense gairebé cap retoc a El carrer dels Camèlies), donaran més d'un cop de mà econòmic a la família. Per això fins i tot la nena, quan comença a poder afegir algunes paraules i, després, a escriure les seves pròpies missives a l'“oncle americà” (no arriben a la trentena) és utilitzada com a xantatge moral (a consciència o no) per pressionar l'indiano. “L’avi ja fa el que pot per donar-ne a la mare quan li’n mancada, però hi ha dies que no pot comprar-me el Patufet; per això tots t’abracem, i saps quant t’estima… Mercè”, escriu.

Redactades principalment en castellà perquè a l'escola (on no hi ha deixat d'anar encara que digués de gran que només havia assistit tres anys i que no sabia dividir) no li ensenyaven el català, Rodoreda ja mostra cert gust novel·lesc per narrar: és clara, detallista, ofereix bones descripcions i diàlegs… Veu en el seu aquest oncle l'esperança que sigui el nou àngel vigilador que l'avi, ja molt malalt, no pot exercir. Quan el “oncle Joan” torni a la casa, la decepció serà majúscula. Amb només sis fulls de diari, aquests ja en català, la Rodoreda de 16 anys es confessa: l'indiano és “rude i poc generós”, “un egoista sense cor que vol anar-se'n de casa i deixar-nos”. Li ha destrossat la bucòlica infància. La bombolla es desinfla ja del tot i la fugida cap a endavant és pitjor: concertat en secret i després d'obtenir un rebost papal, a l'octubre de 1928, just quan Rodoreda fa 20 anys, és casada amb l'oncle americà. El resultat serà un fill nascut a l'any del matrimoni, Jordi Gurguí, i la separació en plena Guerra Civil. La sensació d'incest, l'ombra del suïcidi i la pèrdua/destrucció de l'antic paradís infantil (“Nomès es viu fins els 12 anys”, es pot llegir en Jardí vora el mar ) es perceben clarament a Aloma i Mirall trencat.

Arnau treballa ara en la també poc explotada correspondència de Rodoreda a l'exili. Li crida l'atenció, diu, el lèxic (“molt domèstic, amb expressions com ‘espaterrant’, típica del seu avi; tenien un argot familiar”) i la situació de “misèria negra que va viure en aquell exili: aquí t'adones que l'únic món propi el va tenir en la seva infància”. Segurament va ser molt fort: al pis que Rodoreda acabaria tenint a Barcelona, al carrer Balmes, davant per davant de la que va ser la casa de la seva infància, Arnau –que recorda que havia utilitzat l'antic colomar del casal de l'avi per escriure-- va descobrir en una visita una curiosa decoració: figuretes de colomes a la tauleta de nit, en un tocador… Potser Rodoreda sempre va saber que, després de la infància, no passa res important a la vida.