Raimon, recuperat

Després de tres llargues dècades d'“un silenci antic i molt llarg”, de menyspreu i veto, Raimon ha tornat. Ha tornat a la seva terra d'origen per a ser homenatjat, ara, per la Generalitat Valenciana de Ximo Puig, amb la més Alta Distinció.

El búnquer-barraqueta construït a força de bosses sinistres de Loewe, vestits corruptes i museus inerts i buits, no li ha perdonat mai al Pele la seva defensa de l'idioma català/valencià, la seva indòmita denúncia de les dictadures, la seva militància d'esquerres. Ni el seu bon gust, aquells discos dibuixats per Joan Miró, aquell rescat intimista d'Ausiàs Marc, aquella vibrant identitat amb Salvador Espriu.

“Com voleu que no siguem terra d'acollida quan hem demanat tantes vegades als altres que ens acollissin?: Ningú no pot prohibir la solidaritat!”, va entonar Puig, recuperant els emigrants, els expulsats com Joan Lluís Vives, els censurats com Raimon Pelejero, els refugiats del Mediterrani oriental. Feia massa temps que la València oficial no generava emocions.

La reivindicació del cantant, compositor i escriptor de Xàtiva torna a erigir-se –és el seu destí– en símbol de normalització. Condensa el procés de recuperació de la dignitat de la llengua a les terres de parla catalana.

València ultima una reorientació de la política cultural després de la persecució blavera-pepera de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua per defensar el que és obvi, que el valencià és una llengua romànica parlada allà, i en altres llocs “on rep el nom de català”.

Aragó tornarà a reconèixer el nom propi per al català que es parla a la Franja. Aquell nom que el Govern precedent va suprimir i va reemplaçar pel de “lapao” (llengua aragonesa pròpia de l'àrea oriental), amb què va fer “el ridícul més espantós a tot Espanya”, segons el nou president, el socialista Javier Lambán. I el Govern balear de Francina Armengol ja ha anunciat que retornarà al català (mallorquí, menorquí, eivissenc) el seu paper tradicional a l'escola i l'Administració.

O sigui, és fals que tots siguin iguals als de sempre.

Gaudiria Espriu, que es va obstinar a “retornar-nos el nom de cada cosa”. Gaudeix Raimon prometent “col·laborar amb la meva terra perquè sigui més lliure, justa i neta”. Així sigui.