A Eric Pedrosa li agrada la càmera

Uns texans, una samarreta de màniga curta, cenyida, i el tallat de cabells, és clar, que segueix les tendències: ja ho sabeu, pràcticament rapat pels costats i d'un llarg considerable per dalt, per pentinar-lo a un costat. Així es passeja per Alcanyís Eric Pedrosa (25 anys, Sabadell) quan no posa per a la càmera, quan no busca l'objectiu de Nicole Gulau. En aquests casos pot ser que vagi només amb uns texans, o amb roba interior, o sense cap de les dues coses. Nicole és amiga seva, fotògrafa, i a ella li va demanar fa un mes que li fes un book de fotos que està revolucionant les xarxes socials. En una setmana i mitja el seu compte d'Instagram ha pujat “uns 5 o 6.000 seguidors”, reconeix.

Eric, fins fa poc conegut per ser el germà de Dani Pedrosa, pilot de MotoGP i tres vegades campió del món de categories inferiors, acapara avui gairebé tantes mirades com ell. I és el centre de totes les bromes al paddock, ja que ha començat a acompanyar-lo i a fer-li d'assistent des que va començar la temporada: li prepara el casc, els guants, recull la granota, li porta el menjar i, en definitiva, hi és pel que ell necessiti. Avui alguns fan broma amb Dani, que ha passat a ser “el germà de l'Eric”. L'un i l'altre ho viuen amb naturalitat. I amb broma. “Vaig voler fer-me unes fotos boniques, per a mi. Em cuido bastant i volia tenir-les. A la gent li agrada i, a més, jo em veig bé. I mira que és difícil agradar-se quan un es veu així... M'agradaria fer-me més fotos. I no totes sense samarreta, amb una mica més de roba, que també m'agrada vestir bé”, riu. Admet que ni s'ha apuntat a cap agència de models ni era aquesta la seva intenció quan es va fer aquesta selecció de fotos, que segueix mostrant orgullós a qui l'hi demana. “Però si em sortís alguna cosa, per què no? No sóc una persona gaire vergonyosa, i menys amb el meu cos”.

Fa menys d'un any va començar a prendre's “molt seriosament això de cuidar-se”, explica. Perquè sempre s'havia cuidat. Volia ser professional del ciclisme (vuit anys de formació), fins que ho va deixar, “per circumstàncies”, diu, als 21. Després es va agafar un parell d'anys sabàtics. I per sabàtics s'ha d'entendre que treballava ajudant el seu pare a la fusteria, però vivia com qualsevol noi de la seva edat, sense grans sacrificis. “Tot el que no havia pogut sortir i gaudir fins llavors, vaig començar a fer-ho. Després vaig tornar a cuidar-me, i a fer esport una altra vegada”. Tot i que no va tornar a la bici: “La vaig deixar del tot, perquè feia molts quilòmetres cada dia i en vaig acabar una mica fart. La bici no em permetia fer res més que això”. Sí que va tornar al gimnàs, cosa que sempre li havia agradat. I quan va arribar un punt que ja no millorava més, perquè tampoc es cuidava amb el menjar –fins i tot va descobrir que tenia el colesterol alt– va decidir fer un altre pas més: “Volia estar musculat, més fibrat”. Llavors, va incorporar a la seva vida un preparador físic i dietista, Javier Pérez Arrivas, que supervisa gairebé tots els seus moviments.

“I ara em sento tan bé, per dins i per fora, que ja no ho vull deixar. Té els seus sacrificis, però em compensen”. La dieta que segueix és molt estricta: res de greixos, molt pocs carbohidrats, verdures i moltes proteïnes. I de vegades la dieta s'adapta a l'època de l'any o a la sessió de fotos de torn, per marcar més múscul i que estigui més definit. N'està tan convençut que, sovint, viatja acompanyat d'una carmanyola per evitar menjar en aeroports o estacions de servei. I ben feliç.