Suficient i acceptable

Una vegada oberta per Rajoy una esquerda cap a la reforma constitucional, serà difícil tancar-la. I com era d'esperar, la reforma es relaciona prioritàriament amb la qüestió territorial i la recerca d'una sortida al problema català.

Diversos membres de la comissió de savis creada pel PSOE per concretar els punts que cal reformar han avançat que una de les qüestions essencials plantejades és el reforçament del reconeixement de la singularitat d'aquesta comunitat, una proposta que figurava a la resolució aprovada pel mateix partit a Granada el 2013. Llavors, el problema ja era l'alarma que aquest reconeixement suscitava a les altres autonomies, que veien en aquesta distinció un pas més cap a un sistema de dues velocitats. Com es va dir des de l'àmbit acadèmic en el seu moment, caldria trobar un plantejament que resultés alhora suficient per a Catalunya i acceptable per a la resta.

Aquesta singularitat equilibrada podria derivar-se de la distinció constitucional entre nacionalitats i regions, sempre que no s'intentés derivar-ne drets exclusius més enllà dels relacionats amb les singularitats històriques, lingüístiques, de dret civil, etcètera, de les nacionalitats. En el debat constitucional del 1978, aquesta distinció va ser un tema crucial, i va ser el llavors diputat comunista Solé Tura, ja mort, qui va posar més èmfasi en la seva incorporació al text constitucional. Solé Tura va admetre que el problema no era que hi haguessin territoris que es consideraven una nació, sinó que ho fessin d'acord amb un “concepte excloent de nació que impedeixi la seva integració a Espanya”.

A José María Aznar li semblava una distinció rellevant. Al seu llibre La segunda Transición, publicat dos anys abans d'arribar a la Moncloa, opinava que aquesta distinció revela “l'existència històrica de dos tipus de comunitats que no es pot ignorar i amb la qual cal comptar forçosament per a l'adequada comprensió de la nostra identitat nacional i resoldre el problema de l'organització territorial de l'Estat”. No només ell ha canviat d'opinió, però recordar-ho ajuda a relativitzar la reforma en inicis si es fa en el marc d'una Constitució reformada d'acord amb els procediments que estableix.

En el cas de Catalunya, el reconeixement de la seva singularitat nacional es relaciona preferentment amb la demanda d'un finançament especial, cosa que agreuja la desconfiança que suscita en la resta. No obstant això, ja passa que dues comunitats –el País Basc i Navarra– tenen un sistema propi de finançament. És cert que també l'haurien pogut tenir els catalans i que els seus dirigents nacionalistes ho van rebutjar perquè no volien assumir el paper antipàtic del recaptador d'impostos; però si se'ls va oferir el 1979, amb la Constitució aprovada i quan es negociava el seu Estatut, és que es considerava possible alguna fórmula de plasmar l'autonomia fiscal catalana, encara que no fos territori foral.

Això no vol dir que, 37 anys després, sigui possible tornar sense més ni menys al punt de partida; però sí que si es comença per una reforma raonable del text constitucional, i no, com es va intentar, amb una d'ultraradical de l'Estatut, encara seria possible trobar un terreny compartit suficient i acceptable.