Menorca quasi tota: ocurrències personals

Les illes acostumen a ser femenines i Menorca, al nord de les Balears, no nega la hipòtesi, la seva imatge, la realitat, potser s’avé amb l’ocurrència. Menorca es mira a les platges i cales, als escenaris teatrals de la costa i als carrerons empedrats, també als àmbits suaus del camp i bosquets interiors. Sobretot l’illa és la seva gent.

Un país que es mira des dels centenars de monuments de totes les èpoques, repetits i sorprenents, i en el seus raconets amb secrets, en els trets verbals de les persones i en les tradicions invariables. Vet ací el retrat oficial i les propostes a la web institucional. 

Emperò cal posar peus davall la taula, menjar bé i discretament i beure glopets els esperits i vins de la terra, entre veus, música i el vidre, a l’ombra o el fosquet, ja a les penombres que no desdiu la lluna que minva i creix.

Menorca és un formatge, una caixa forta comestible, també. I un dels més interessants formatges de la Mediterrània insular és el maonès, de llet de vaca, amb denominació d’origen. A cops, ben curat, no gaire salat, pot sorprendre i batre els millors, els clàssics afamats italians de Parma. Així ho deia i tenia raó, crec, un espia anglès de fa tres segles que feu un inventari menorquí per al seu rei, un pròleg de l’ocupació britànica (i francesa, menys) del segle XVIII. No s’oblidi aquest detall colonial a l’ordre de les coses, les cases, els camins, algun mot i els vicis sans.

Tastin maonès de reserva Pedro Montañés de la finca/marca Subaida i el formatge jove o tendre de Santa Catalina, dos indrets menorquins. També endevinaran amb un formatge d’ovella –el primitiu, d’abans– mig fet o curat; en tenen un bon exemple amb el de Binibeca.

Hi ha moltes marques comercials i finques que en fan ("llocs", en diuen). Se'n troben en una allau de botigues arreu de l’illa i mercats. A l’estiu el paisatge és color de palla i terra torrada i les vaques si pasturen ho fan fosquet, sense sol que socorra i para l’alè.

La penyora d’una estança a Menorca és una peça de formatge, és el souvenir que mai no s'amolla i que retorna el gust i sabor marí i dels aires d'on pasturen els rumiants. Trobaran produccions artesanes, pageses, mig industrials i del tot processades; i de vaques roges menorquines. La marca dominant, el formatge massiu, uniforme, és el Coinga. N’hi ha més.

Els illencs dels nord fan sobrassada emperò la singularitat menorquina és la carn i xulla pròpia (un embotit pretèrit) i d’altres més que curiosos, cosins germans dels catalans i illencs, i d’altres indrets. Sovint en veuran, heus aquí una oferta en xarxa.

Cerquin per a berenar –al matí o a la tarda– els dolços, caramels, ensaïmades, mitges llunes o formatjades (la identitat menorquina de les panades de Pasco agermanades a tota la nostra mar). Una pastisseria clàssica i actual, interessant és la de Lluís Febrer a Ferreries.

Els gourmets són singulars i els menorquins potser encara més

A Es Mercadal i arreu, en xarxa, més comercial Cas Sucrer, amargos i dolcets, petits perdurables.  Reparteix bossetes arreu.

Esbrinar detalls sobre el pes del passat de la cuina, una vocació arqueològica, s'ha fet tendència gastronòmica a Menorca. Consulteu l’associació que duu el nom de l’antic cuiner franciscà Fra Roger. Els socis cerquen, debaten, tasten i seleccionen, i també la web http://gastronomiamenorquina.com/. Els gurmets són singulars i els menorquins potser encara més. Tenen lletra i experiència. Restaurants n'hi ha una caterva. Clàssics de dècades, no tants.

On menjar? Depèn què i per quan. Cal evitar els tòpics, però no abraçar qualsevol experiència immediata. La taula menorquina de peix, pagesia, popular i dels senyors és molt curiosa, personal, sense gaires miralls exteriors i prou influències assimilades d’antic: de l’oliaigua a l’arròs de la terra, que és de blat de xeixa. Sí, sí, ja hi som, la llagosta. La caldereta, un mite. A Fornells cau habitual, dos d’importants taules i fogons: Sa Llagosta i Es Cranc que cerquen el rigor, la qualitat i una certa experiència.

L’ull i el nas del viatger guarden la millor guia, intuir, demanar i mirar. En tot cas, la puntuació més o menys fiable dels restaurants de l’illa més puntuats a la xarxa és a Tripadvisor. Els nadius i habituals suggereixen el port de Ciutadella, un bon lloc per trobar restaurants vora mar a on menjar bon peix capturat per la flota local. Són molts i és arriscat recomanar a tret segur. Una mica a ulls clucs Cuk-Cuk, Cafè Balear, el Triton, el Des Port. Ara el joc és fort i la clienta massiva.

Però n’hi ha que pensen que al port de Maó és inevitable. Hi ha una tirallonga de negocis. Uns pocs, sense compromís, Sa Gavina, Nautic Lounge. A Calesfonts, a la zona d'Es Castell, el millor indret és el Vell Parrander, aire pescador i mariner o el més cosmopolita Nou Siroco o un altre clàssic, el Trebol. A cala Corb hi ha Es Cau per glopejar pomada de gin i cantar havaneres.

L’esperit suau i els flaires fan que el sol i les vinyes donin vins d’empenta i subtils

Al centre de Maó, al bell mercat del peix de Maó, fan copes i menjarets, a l’estil madrileny i palmesà fins a mitjanit. A Maó, també Sa Terrassa, Es Claustre, copes i concerts a bon preu, DJ i ball. El port de Maó la marxa és al moll de ponent i al moll de llevant mana Can Vermut, de l'actor català Aleix Rengel, amb tapes, copes i música en viu.

A l’altre cap de l’illa, a Ciutadella, al pla de Sant Joan, al cul del port, hi ha la festa. La disco Space flota, emperò Jazzbah és més popular, amb DJ i un chill out. Al nucli antic de Ciutadella, La Margarete, diferent, copes, jam sessions, amb un gran jardí interior.

S’ha de beure el sol i el vent, allò que un toc de mar de la saladina, la sal de la mar que travessa per l’aire l’illa en les bramulades tramuntanals que cremen els ulls d’un costat a les plantes i les fan créixer de costat, barraqueres, no les vincla la força de l’aire; és una educació matant els brots d’un costat i deixant créixer a recer els altres. Són els pins, ullatres i savines barraquers, de barraca, que fan resguard i capell d'un costat.

L’esperit suau i les flaires fan que el sol i les vinyes donin vins d’empenta i subtils: un d’ells, Binifadet de la família Anglès, un complex on se va esbucar una malifeta constructiva. En Crispin Mariano, de la cuina cèlebre que fou ca n’Aguedet, fa vi d'antic. Aquest restaurant d’Es Mercadal que feia el nom de la padrina Àgueda i sempre les bones olors dels guisats l’enlairà un periodista, Horacio Sáez Guerrero, director que fou de La Vanguardia, veïnat que fou d’aquesta institució. De la casa, en Miquel Mariano ha cantat bé, irònic.

Qui duu el maneig musical menorquí i nord enllà és en Cris Juanico, una figura líder que ve del Ja t’ho Diré i els Ei!! Joan. Conserva caràcter i estil, fa seves balades solidàries, retrobaments i propostes avantguardistes. Ha creat un espectacle de llegendes que regna fins a mitjan setembre al monumental recinte exmilitar de la Mola, que tanca i para el port de Maó.

Podem creure que Menorca i totes les illes són femelles, emperò allà fan la ginebra mascle: el gin, ginet, pellofa (mescla antiga de llimona i sifó) o un altra rebaixa, la pomada (no menteu així la bitxa heretge a Ciutadella, us enviaran a la farmàcia). Els externs i adherits en diuen al gin, un ‘xoriguer’ (que és una au rapaç), és la marca que ha esdevingut un genèric. Potser sí, potser no, té el gin arrels contínues des de l’ocupació anglesa. Vessa el gin i les versions de mescla i beguda combustible pels motors dels cossos a les festes de cavalls massives a Sant Joan de Ciutadella. Al port de Maó hi ha la factoria, la destil·lera, oberta, al moll de ponent.

Menorca, bulla i rauxa, vent i llum, talaiots, taules i navetes indesxifrables, alguns nobles, bastants de senyors, molts de propietaris i més pagesos. És possible en un dia (i en una setmana més) fer-se una idea perdurable. És el que dóna aquesta balsa de pedra. A una pedrera de marès, visitable, enterrada a cel obert, bellíssima, la de S'Hostal, Lithica, devora Ciutadella fan concerts.

Guaitin a l’abisme dels penyals a la Cova d'en Xoroi és un clàssic que no mor, el seu DJ resident és molt bo i els hiverns punxa en discoteques de Manhatan. El lloc té la seva llegenda, el penya-segat, les vistes, les postals, les postes de sol el fan una mica imprescindible.

Boscos pentinats i descambuixats pel ventàs, l’illa és plena de parets de pedres en sec inabastables i un camí de cavalls que fa una ronda perimetral i que la seva obertura és una conquesta ciutadana, política, entre la protesta i els jutjats. Ara només cobren per anar a aparcar en una cala privada Macarella.

Els visitants, navegants o caminants, han de saber com està la mar, la temperatura de l’aigua i els onatges, conèixer d’on ve el vent; mirau l’observatori on line Servei d’Informació Costanera Illes Balears, una joia que té aplicacions app per a mòbils i tauletes famoses. Allà mana el doctor Joaquín Tintoré, que té làbia i una flota de submarinets, sondes i un catamarà.

La fama i les postals han mitificat i massificat algunes cales no urbanitzades. Per saber què passa i com són les millors (entre més de 70) mirin-se la web de les 300 millors platges d’Espanya a El Viajero d'El PAIS. Així mateix, es pot anar al cercador documentat oficial amb tots els indrets retratats i explicats de les illes, una joia documental.

La fama i les postals han mitificat i massificat algunes cales no urbanitzades

Són d’anomenada i tenen públic les platges de Macarella, Macarelleta o cala’n Turqueta, a Ponent. No enfora de Maó hi ha cala Pregonda –en territori privat–, un bon bany, com a s’Illa d’en Colom. Fou fantàstica cala Galdana, però la pressió hotelera la vulgaritzà, com Arenal d’es Castell o cala En Porter. Salvem Binimel·là, al nord de l’illa, i Binigaus. Anar-hi prest dematí o fosquet poden ser molt bones opcions.

L’arxipèlag és una grapada d’illes llunyanes del continent i històricament entre si, tot i el veïnatge. Esdevenen petits països distints, plens de contrastos. Són un espai vital perfecte i, també, una plataforma de pas, destinació per a un gran negoci de l’oci, el turisme de masses, de sol i platja.

Menorca està acreditada com un territori pel desig i no pot quedar resumit just en paraules. Excita els registres de la memòria –sensual– i engreixa els arxius digitals d’ús personal o en xarxa. Invita al viatge breu, a l’excursió de descoberta i esport, a l’oci passiu sedentari i el lent descans d’estiueig.

Val la pena descobrir, gaudir, dubtar i experimentar. Per exemple, anar al poblat artificial de Binibèquer, dissenyat per l'arquitecte català Barba Corsini i l'aparellador de Sant Lluís Antoni Sintes. És un dels punts més visitats de Menorca. Un milió diuen. Sembla un poblat de pescadors i és un decorat. Té mig segle. L’any 2000 Borja Corsini s’explicava així a El PAÍS.

Menorca és una joia servada pels menorquins i pels illencs balears que voten. Té el 43% del territori protegit i el seu encant no ha quedat esquinçat per l’ús massiu pel turisme. Per fer-se una idea de l'èxit i l’efecte atracció, la seva població ronda oficialment els 95.000 habitants: la plena de l’agost, dia 15, hi pot haver, com l’any passat, 213.616 persones. Més del doble. Aquesta es la petjada, l’indicador de pressió humana, segons estudis certs de l’observatori.

Recordau, Menorca és Reserva de la Biosfera de la UNESCO des de fa més de 20 anys. I ara cerca ser Patrimoni de la Humanitat pels talaiots.

Una fita per acabar, per ara, i resumir la meravella. Cap al nord, entre Ciutadella i Ferreries, per devora cala Pilar, hi ha un redol molt curro, una singularitat obrada només per la natura. S’ha de caminar una estona i és un indret rar i extremament bell, per gaudir i servar-lo als pous de les emocions.

És el codolar o macar d’Alfurinet. Una platja? Un indret que és un miratge, una aparició, un mosaic colgat de pedres rojes, rares, rodones, macs grossos, modelats pels segles i el cops de mar.

Pedres vermelles de milions d'anys que fan toquera i que quan redolen una mica empeses pel titànic mar emprenyat fan música; és una remor com acústica sense estridència, amb cadència de pèndol.

Si no hi ha caminera –o no hi van amb vaixell, potser una bona opció– millor s'emportin una postal de record o hi vagin en dies curts i frescos. Ara s’hi val anar-hi en de jorn, dematinet o a l’hora prima del capvespre, amb el sol colgant-se. Jo faré servir per no enyorar-me la imatge d’aquí de David Arquimbau.