Que barroer, el provincià

Al juny Carolina Punset, diputada de Ciutadans, va expressar de manera clara, rotunda i inequívoca el seu concepte del que significa parlar valencià. Ho situava, una altra vegada, a l'aldea. Aquesta afirmació no ens hauria d'alarmar, ja que la gent que viu en pobles de menys de dos-cents habitants hauria de tenir per a la seva senyoria la mateixa dignitat que els que viuen en una gran ciutat. Però no, no es tracta d'això. El que intentava fer la diputada Punset era reforçar un escenari previ i no superat, intentava recuperar un discurs que legitima una llengua i menysprea l'altra. L'una és la llengua dels ciutadans, l'altra, la dels aldeans.

Sabem que la seva senyoria no va tenir un lapsus linguae de la mateixa manera que sabem que els que la van votar no són ni un lapsus social ni un lapsus polític. No, la diputada Punset representa l'expressió d'amplis sectors de la societat espanyola en l'imaginari de la qual el català, el basc, l'asturià, el gallec i l'aragonès són llengües incompletes i defectuoses. Són les llengües provincianes que s'enfronten a la llengua de la polis. Són el patuès o xampurrejat, semillengües, aldea-llengües que les institucions espanyoles creuen que no seran capaces de superar la modernitat ni de fer-se contemporànies. No només no ho creuen, intenten que sigui així.

Els homes i les dones que parlen aquestes llengües són homes i dones incomplets i, per tant, així hauran de ser els seus drets

Per començar, res millor que canviar els noms. Si es tracta de paraules, sens dubte aquesta és la millor estratègia que pot seguir una llengua amb Estat, pressupost i exèrcit. Així, la llengua que es creu superior pot deformar la denominació de les llengües inferiors, de les seves ciutats i dels seus territoris. Començarà per amagar-los, i si es tracta de català, Maó o País Valencià, els anomenarà lapao, exclusivament Mahón o, ai, Comunitat Valenciana. Crearà una llei per a cada efecte que tindrà el suport d'una gran majoria dels poders i la població de l'Estat. El català-aldeà d'Aragó, el Maó-aldea o el País Valencià-aldea passaran a homologar-se quan acceptin la seva rebaixa, la seva pèrdua o la seva incompletitud.

Els homes i les dones que parlen aquestes llengües són, de fet, homes i dones incomplets i, per tant, així hauran de ser els seus drets. No podran dirigir-se al poder real en la seva parla perquè el poder li contestarà dient-li que no els entén i la llei l'empara. És una esmena a la totalitat. N'hi ha prou amb posar l'exemple de l'educació. El poder de l'Estat s'oposa de la mateixa manera a la misèria d'hores d'ensenyament a l'Aragó, a la mediocritat del País Valencià o de les Balears i al sistema d'immersió a Catalunya. Algú creu que el castellà està amenaçat a l'Aragó? No és una qüestió d'hores, és una qüestió de diferència.

De vegades, l'espanyol em fa pena. I em fa pena perquè també és meu. La sento també llengua pròpia i, per això, amiga, familiar, propera. Com hi he de renunciar? I encara que fos una llengua estranya, ¿podria tenir sentiments cap a ella com els que demostren eleccions rere eleccions amplis sectors de la població espanyola cap a tot el que no sigui dit, escrit i pensat en les seves pròpies paraules, en els seus propis termes?

Parlem de sentiments, sí, però també dels que van de la incomoditat a la profunda animadversió. On situaria els de la diputada Punset? No ho sé, perquè, en definitiva, el que està proposant el seu partit és una política contra el valencià que es parla a Simat, Fraga, Figueres o Felanitx, pobles tots. Anecdòtic? No, categoria i regla general expressada una vegada i una altra en decrets TIL, en falta de línies en valencià o en recursos contra la política lingüística. Alguns intel·lectuals propers a la diputada declaren que viurien millor sense el català alhora que diuen que temen per la desaparició de la llengua per la qual tant pateixen.

Menteixen. Si de debò estimessin l'espanyol no perdrien ni un segon utilitzant-lo contra altres llengües que el freqüenten i el fan servir, que hi volguessin tenir un aliat, un traductor, un espai permeable, i no una arma llancívola. D'altra banda, si el que busquen és que molts catalans, bascos o gallecs sentim antipatia per l'espanyol, s'equivoquen. Com podríem menysprear la parla de poblets com la Tábara de León Felipe? Com riure'ns de poblets com Fuente Vaqueros o Moguer?

Petons sense llengua? L'espanyola, quan fa petons, no els fa de debò.

Francesc Serés és escriptor