Enderrocant les parets

Malgrat que a Espanya la separació de poders de l'Estat està molt lluny de ser nítida i la força de l'Executiu es deixa sentir tant sobre el Legislatiu com sobre el judicial, de tant en tant, els jutges introdueixen a la vida pública el bon sentit democràtic que altres no tenen. El jutge Pedraz ha arxivat el cas dels missatges a Twitter del regidor madrileny Guillermo Zapata: que algú escrigui missatges repugnants i menyspreables com són les bravates antisemites i les ironies sobre les víctimes del terrorisme que el regidor d'Ahora Madrid va difondre fa quatre anys, no significa que la indignació que puguin provocar les paraules hagi de tramitar-se per via judicial.

Els missatges van fer el seu recorregut en el seu moment, amb escassa o nul·la repercussió. Ara surten a la llum, enmig del clima de crida i cerca de materials per desprestigiar els nous governs d'esquerra alternativa. És cert que al Codi Penal el delicte d'"humiliació de les víctimes del terrorisme o els seus familiars" està tipificat. La tendència creixent a penalitzar la subjectivitat i la presumpció d'acció delictiva constitueix un factor d'ambigüitat que es contradiu amb el principi d'objectivitat que ha de determinar la tipificació dels delictes. A l'anomenada llei mordassa, que acaba d'entrar en vigor, en què la dreta deixa la seva petjada repressiva, s'insisteix en la criminalització de sentiments i de baixes passions. Com s'objectiva què és l'odi? Com s'objectiva què és la humiliació? L'arbitrarietat és la base de la inseguretat jurídica i de l'abús de poder. En allò que afecta els delictes d'opinió, és una porta oberta a la restricció de la llibertat d'expressió.

En aquest episodi penós, l'única grandesa l'ha aportat Irene Villa, que ha demostrat que com millor es defensa la dignitat és sense caure en la provocació de la misèria moral. El qui escriu un missatge d'aquest tipus es retrata per si sol. No cal entrar en el seu joc. Irene Villa diu "haver conviscut des de l'atemptat terrorista amb aquest tipus d'humor negre" i ho considera “com una expressió de la gravetat dels fets” i "no com una humiliació". Sens dubte, les seves manifestacions han pesat en la decisió del jutge Pedraz. Però són, a més, una lliçó davant l'obsessió sancionadora que habita en els nostres responsables polítics.

Aquest somni és una premonició de la societat totalitària que Milan Kundera va descriure com aquella en què no hi ha cap espai per a la intimitat

Explica Richard Kosselek, a Futur passat, el somni que un metge alemany va tenir el 1934: "Després de la consulta, cap a les nou de la nit em vull estirar tranquil·lament al sofà amb un llibre sobre Mathias Grünmewald, quan, de sobte, la meva habitació, tot el meu habitatge, es queda sense parets. Aterrit, miro al meu al voltant: tots els habitatges fins a on m'arriba la vista estan sense parets. Sento bramar un altaveu: per decret se suprimeixen les parets fins al 17 d'aquest mes". Aquest somni és una premonició de la societat totalitària que Milan Kundera va descriure com aquella en què no hi ha cap espai per a la intimitat.

Les tecnologies de la informació estan enderrocant les parets, però aquesta vegada compten, en part, amb la nostra complicitat. Estem permanentment exposats al control dels missatges, de les trucades telefòniques, de les xarxes, de les càmeres, amb pocs mitjans per evitar-los. Però el grapat de superservidors que acumulen informació infinita sobre tots nosaltres, compta, en part, amb la nostra complicitat. És l'explosió narcisista de les xarxes, on milers de milions de persones s'exhibeixen entre la impudícia i la inconsciència, omplint gratis els arxius dels qui ens controlen. Ens col·loquem així en la via d'un totalitarisme consentit: sense espai per a la intimitat, per autoexposició.

Una conversa a Twitter no és un sopar a casa. Quan ho oblidem, contribuïm a enderrocar les parets. Què vol dir això? Que hem de saber aprendre un nou significat de parlar en públic i de parlar en privat. La solució no és reforçar els mecanismes repressius per silenciar determinats missatges, sinó una major responsabilitat personal (saber a què ens exposem) i  una assumpció generosa dels riscos de la llibertat d'expressió. Si la xarxa és el substitut del pati de veïns, hem d'estar disposats a escoltar disbarats sense escandalitzar-nos.