La nova qüestió urbana

Els ajuntaments sorgits de les passades eleccions no només hauran d'esmorteir els impactes de la crisi social, sinó també afrontar el desafiament d'una nova qüestió urbana: la reorganització integral de la ciutat per adequar-la al canvi d'època que comporta l'actual crisi, i que té les ciutats com a protagonistes. La crisi és més que una crisi financera i econòmica, és una crisi sistèmica o del model de societat. Aquestes crisis es produeixen per les discordances entre el nou, que no acaba d'emergir, i l'arcaic, que no acaba de desaparèixer. El nou és la societat basada en xarxes de cooperació i complementarietat entre empreses, entitats socials, grups d'afinitat, etcètera, sustentades en les tecnologies de la informació. L'arcaic és el model de societat i globalització neoliberal, reforçat des del 1989, que és discordant, i en gran mesura antagònic amb la societat en xarxa.

La inadequació entre el desenvolupament tecnològic i el model de societat xarxa, i el marc social institucional neoliberal, ha produït, d'una banda, les desigualtats socials, la pobresa i les relacions socials inestables, i, de l'altra, la desregulació dels mercats financers i el desaprofitament de les capacitats productives de les tecnologies de la informació.

La societat s'organitza en ciutats, en què viuen, interactuen i es relacionen més del 75% de la població europea. Per tant, les ciutats no són només el lloc on esdevenen les contradiccions entre els models socials, sinó que de la reorganització de les ciutats en el social, econòmic, territorial, ètic i governança en dependrà en bona mesura la superació d'aquesta crisi sistèmica.

D'altra banda, els governs locals poden ser decisius. De la seva actuació en depèn el futur de la ciutat en dècades, ja que és on es dirimeixen les oportunitats i els perills del canvi d'època. Aquests són alguns dels elements que constitueixen la nova qüestió urbana, i sobre els quals l'actuació dels governs locals pot ser decisiva:

1.— És essencial enfortir la cohesió social en temps d'adversitat, i per fer-ho són prioritàries les polítiques socials. Entre elles la cobertura de les necessitats bàsiques, inclosa l'habitatge, i la mediació en conflictes socials entre sectors ciutadans provocats per uns recursos cada vegada més escassos en relació amb les necessitats socials.

Cal anar a un pacte de ciutat sobre la base de l'humanisme cívic

2.— Cal generar un nou sistema de benestar social de base urbana, que ampliï els drets socials a través de la cooperació de tots, i especialment dels ajuntaments, amb el desplegament del compromís social de la ciutadania.

3.— Per percebre i gestionar bé els nous processos econòmics i socials calen nous valors. Cal anar a un pacte de ciutat sobre la base de l'humanisme cívic, perquè la individualització social no s'expressi en individualisme moral, sinó en compromís social i col·laboració.

4.— És imperatiu engrandir l'economia social per establir les bases d'una economia del coneixement endògena, competitiva i anticrisi basada en valors de cooperació i de treball en xarxa, perquè l'ocupació sigui més accessible als grups vulnerables.

5.— L'era infoglobal es basarà cada vegada més en els sistemes internacionals de ciutats, en què les urbs interactuen amb més intensitat. Per això és convenient inserir-se en un sistema macroregional en què establir aliances per al desenvolupament d'infraestructures i equipaments. L'eix mediterrani europeu que va d'Algesires al centre d'Europa és un exemple de macroregió.

6.— L'espai urbà acollirà fluxos mundials més intensos de persones (turisme), empreses, mercaderies, coneixements i capitals. Es tracta de reordenar i ampliar l'espai internacional de la ciutat de la manera més equilibrada possible, de manera que tots els barris siguin ciutat i compatibilitzin la funció residencial amb les activitats de la ciutat global.

7.— L'estructura social canvia. L'educació i la cultura són les claus del coneixement i la convivència. Cal reduir la precarietat en l'accés al capital educatiu i cultural, així com aprofitar l'heterogeneïtat social, cultural i demogràfica per promoure la creativitat i la innovació sociocultural.

8.— Emergeix una nova governança pública de la ciutat, la governança en xarxa, que consisteix a articular les polítiques urbanes acoblant els recursos públics amb els privats i els de la iniciativa social, que és imprescindible per gestionar el canvi urbà.

Els ajuntaments no són els responsables de la crisi social, però són bona part de la solució. Alguns ja hi estan treballant.

Josep M. Pascual Esteve és economista i sociòleg