La Catalunya trencada d’Artur Mas

Una possible lectura de les eleccions municipals a Catalunya és que els partits secessionistes han aconseguit àmplies majories en més del 70% dels consistoris. Ho proclamen els més convençuts apologetes del “procés”. En realitat, era bastant previsible atenent els resultats de fa quatre anys i al fet que aquesta vegada en molts pobles només hi havia candidatures sobiranistes a causa de la debilitat del PSC i el PP, sense que tampoc C’s els substitueixi. Ara bé, aquesta xifra tan voluminosa de municipis, més de 700 sobre 947, representa tan sols el 25% de la població. Per això, la lectura del 24 de maig hauria d'incidir en una altra anàlisi més a fons de la realitat catalana des que es va desencadenar la tensió sobiranista el 2012, i que confirma el triple trencament que va evidenciar la pseudoconsulta sobiranista del 9 de novembre passat.

Tenim una Catalunya dividida en tres variables: la territorial, la lingüística i identitària i la socioeconòmica. Totes convergeixen en un altre element que les unifica en termes electorals: Catalunya és una comunitat abstencionista, sobretot ho és allà on viu el 75% de la població, al litoral i a les zones metropolitanes de Barcelona i Tarragona. En efecte, tant en les eleccions municipals com en les autonòmiques es manté un diferencial negatiu de participació considerable respecte a la Catalunya de l'altre 25%, justament on CiU, ERC i la CUP han obtingut majories clares el 24 de maig. Segons l'estudi Catalans, secessionisme i participacióelectoral, elaborat pels catedràtics d'estadística Albert Satorra i Josep M. Oller i la politòloga Montserrat Baras, per encàrrec de Societat Civil Catalana, aquest diferencial en les últimes autonòmiques va ser d’un 5,8%, i en les municipals del 2011, d’un 8,4%. Encara que el passat 24-M es va reduir bastant, es manté una bretxa considerable. Curiosament, la participació és més alta i homogènia entre les dues Catalunyes en les eleccions generals, cosa que ens fa preguntar-nos sobre el desinterès d'una part dels catalans cap a les seves pròpies institucions.

La triple fractura es va posar de manifest amb claredat el 9 de novembre, tot i que sorprenentment hagi estat molt poc analitzada. Pel que fa a la participació, l'afluència només va aconseguir el 50% del cens en la Catalunya interior, en algunes comarques i poblacions va arribar a superar el 60%. Per contra, al litoral no va anar més enllà del 30%, i en molts municipis metropolitans es va quedar molt per sota del 20%. En la primera Catalunya, el vot sí-sí, netament secessionista, va aconseguir un 48,4% del cens (incloent-hi majors de 16 anys i estrangers residents). En la demogràficament majoritària no va ser més alta del 27%. Una diferència de 21 punts que reflecteix tant l'escissió territorial com el fet que el secessionisme té la seva base natural en el nacionalisme identitari de les comarques interiors.

El segon element de fractura és el lingüístic. Allà on el castellà és la llengua d'ús habitual (a la regió metropolitana, el Penedès i l’àrea de Tarragona), la participació va ser baixa. Si creuem els mapes del 9-N amb l'última enquesta lingüística (2013) i els diversos estudis sobre sentiment de pertinença, observem una Catalunya dual. Els que se senten més catalans que espanyols, o només catalans, són majoritàriament independentistes, mentre que els que comparteixen catalanitat i espanyolitat són refractaris al secessionisme. Llengua i origen són factors claus per entendre que estem davant una pulsió de base identitària que intenta saltar el mur dels sentiments plurals de pertinença apel·lant a una promesa de benestar social, que es vesteix fins i tot amb una vestidura d'esquerres, tot i que ara com ara tingui poc èxit en la Catalunya que s'expressa majoritàriament en castellà i amb orígens en altres parts d’Espanya.

Finalment, hi ha una altra dada, de la qual amb prou feines es parla, la socioeconòmica, que ens ofereix algunes pistes sobre l'autèntica aliança de classes que hi ha darrere la pulsió independentista en el marc de la greu crisi social que patim. A l'àrea metropolitana, només als barris i ciutats de classe mitjana-alta va haver-hi una participació destacada en la jornada del 9-N. Val la pena analitzar les dades de dos municipis tan propers i al mateix temps tan diferents en la seva composició. D’una banda, Santa Coloma de Gramenet, municipi de 118.000 habitants, on el 24-M passat el PSC va aconseguir majoria absoluta, sense que CiU ni ERC obtinguessin cap representació. El nivell de renda és baix. De l’altra, Sant Cugat del Vallès, amb 87.000 habitants, on CiU va revalidar una majoria còmoda, amb la CUP com a segona força, en contrast amb la irrellevància de C’s, el PSC i el PP. La renda familiar disponible és de les més altes de Catalunya. Doncs, bé, en el primer municipi la participació en la consulta sobiranista va ser d’un 17,6%, mentre que en el segon va aconseguir gairebé el 48%. A més, les paperetes a favor de l’Estat independent van ser 20 punts superiors a Sant Cugat (82%) que a Santa Coloma (62%) en relació amb el total.

Si analitzem el que va passar a la ciutat de Barcelona en els diferents barris i districtes, observarem un comportament molt semblant entre les zones amb rendes altes, com les Corts i Sarrià-Sant Gervasi, i els districtes populars i de classe treballadora, com Ciutat Vella, Nou Barris i Sant Martí. Per això no és estrany que l’Assemblea Nacional de Catalunya hagi decidit fixar el seu objectiu per a la propera Diada a la Meridiana, l'entrada a la Barcelona obrera, i incidir més en la dimensió social de la independència, com vol el seu nou líder, Jordi Sánchez.

De tot això es conclou que després de gairebé tres anys de tensió secessionista, Catalunya apareix visiblement fracturada entre les comarques interiors i el litoral metropolità, i que el trencament es produeix igualment en termes lingüístics i identitaris i socials. En realitat, la tensió secessionista es pot definir com la resposta oportunista enfront de la crisi d'una part de la classe mitjana-alta urbana/metropolitana en aliança amb el nacionalisme de la Catalunya interior. Els resultats de les municipals passades ens deixen un escenari políticament molt fragmentat, que se sobreposa a una societat dividida per aquelles tres variables. No sembla que ara Artur Mas tingui gaires al·licients per materialitzar l'anunci de celebrar eleccions el 27-S, que volia convertir en plebiscitàries. Si finalment ho fa, en la seva decisió pesarà més l'orgull personal i el pes de la seva promesa que qualsevol altra lògica política. Perquè el més probable és que s’acabi trobant amb l'expressió d'una Catalunya trencada, que ni li servirà per aconseguir la secessió i pot ser que ni tan sols li doni prou vots per governar.

Joaquim Coll és historiador i vicepresident primer de Societat Civil Catalana.