L’orfebreria de ‘Cien años de soledad’

Va ser un dimarts del 1965. Gabriel García Márquez acabava de tornar d'un cap de setmana a Acapulco amb la seva dona i els seus dos fills, quan, fulminat per un “cataclisme de l'ànima”, es va asseure davant la màquina d'escriure i, com ell mateix va recordar anys després, no es va aixecar fins a principis del 1967. `Durant aquests 18 mesos, cada dia, de nou del matí a tres de la tarda, l'escriptor colombià va gestar Cien años de soledad.

S'ha escrit molt de l'atmosfera mexicana en la qual va germinar la seva obra magna, de la seva obsessió creativa, de les seves dificultats econòmiques, del suport infrangible dels amics. Però se sap molt poc de la seva construcció. Les claus de la seva plasmació material, l'enginyeria sobre la qual va edificar l'univers de Macondo, segueixen entre ombres. I aquest misteri no va ser casual. El mateix autor, quan el juny del 1967 en va rebre el primer exemplar imprès, va trencar l'original perquè “ningú pogués descobrir els trucs ni la fusteria secreta”. D'aquella destrucció històrica se'n van salvar comptadíssims documents. Un, possiblement el més important, va ser la primera còpia de les proves d'impremta. Sobre les galerades, García Márquez va anotar de pròpia mà 1.026 correccions, deixant a la llum canvis i inflexions d'un interès enorme.

Aquests papers, als quals ha tingut accés EL PAÍS, han seguit una existència atzarosa. L'escriptor els va regalar al cineasta exiliat Luis Alcoriza i a la seva dona Janet. Després de les seves morts, van ser subhastats dues vegades sense èxit i ara, oblidats una altra vegada, busquen lloc en una institució. “Prefereixo que siguin en una biblioteca o un museu que amb mi”, diu el mexicà Héctor Delgado, hereu dels Alcoriza.

Les galerades, d'editorial Sudamericana, sumen 181 pàgines a doble cara, numerades a mà, amb acotacions de l'autor en bolígraf o retolador. El seu recorregut mostra l'orfebreria de García Márquez. L'autor hi assenyala els inicis de capítol, reordena paràgrafs, suprimeix i afegeix frases, substitueix o corregeix més de 150 paraules i, en moltes ocasions, alerta d'errates. En aquest exercici queda palès l'esgotador pols que l'autor mantenia amb si mateix. Els canvis no només van destinats a purificar el text o buidar la fronda de noms dels Buendía, sinó que aprofundeixen en els seus inextricables jocs de llenguatge. De vegades, es tracta de subtileses: d'“amedrentar” es passa a “intimidar”, d'“obstruir” a “cegar”, o de “completar” a “complementar”. Però d'altres, la mà de l'escriptor va molt més lluny: les papallones es tornen “amarillas”, les sangoneres es treuen “achicharrándolas” amb “tizones”, el troglodita queda convertit en un “atarván”, els nens caminen com “zurumbáticos”, l'Òpera Magna es transforma en “alquímia”, un sant Josep de guix descobreix un interior “atiborrado de monedas de oro” o la descàrrega del màuser “desbarata”, que no “desarticula”, un crani.

També alguns personatges adquireixen matisos nous amb els incisos. L'Amaranta, per exemple, “finge sensación de disgusto” en sentir parlar de bodes, i l'Aureliano veu la seva “antigua piedad” transformar-se “en una animadversión virulenta”. Són alteracions constants. Una pluja fina de millores que, sense generar canvis de fons ni girs argumentals, sí que descobreixen la talla microscòpica i tenaç d'un text de la grandesa del qual l'autor era conscient.

Possiblement per això, García Márquez mai va retornar les proves d'impremta a l'editorial, sinó que va enviar les correccions a part. I lluny de destruir el document, com hauria estat esperable, el va convertir en un monument a l'amistat: el va regalar i el va dedicar al director de cinema Luis Alcoriza i a la seva dona, l'actriu austríaca Janet Riesenfeld: “Per al Luis i la Janet, una dedicatòria repetida, però que és l'única veritable: de l'amic que més els estima en aquest món. Gabo. 1967”.

La parella, establerta a Mèxic i molt propera a Luis Buñuel, formava part del cercle íntim de l'escriptor colombià. Aquell que l'havia mantingut durant les èpoques més negres i amb qui, els dies bons, havia celebrat l'alegria de viure. El mateix autor ho va explicar anys més tard en un article a EL PAÍS: “Quan l'editorial em va enviar la primera còpia de les proves d'impremta, les vaig portar ja corregides a una festa a casa dels Alcoriza, sobretot per a la curiositat insaciable del convidat d'honor, Luis Buñuel, que va teixir tota mena d'especulacions magistrals sobre l'art de corregir, no per millorar, sinó per amagar. Vaig veure Alcoriza tan fascinat per la conversa que vaig prendre la bona determinació de dedicar-li les proves”.

El matrimoni va guardar les pàgines com un objecte sagrat. Divuit anys després, quan Cien años de soledad ja era un tòtem, García Márquez va tornar a trobar-les a casa dels Alcoriza: “La Janet les va treure del bagul i les va exhibir a la sala, fins que es van fer la broma que amb això podien deixar de ser pobres. Alcoriza va fer llavors una escena molt seva, donant-se cops amb els dos punys al pit, i cridant amb la seva veuarra ben impostada i la seva determinació carpetovetònica: ‘Doncs jo prefereixo morir-me que vendre aquesta joia dedicada per un amic”. García Márquez va respondre escrivint a sota la dedicatòria, amb el mateix bolígraf que la primera vegada: “Confirmat. Gabo. 1985”.

Luis Alcoriza, l'exiliat, va morir el 1992 a Cuernavaca. La seva dona el va seguir sis anys després. Les galerades van quedar en mans del seu hereu, l'enginyer i productor Héctor Delgado, l'home que els havia cuidat els últims dies. El 2001, amb el beneplàcit del premi Nobel, els papers van ser subhastats sense èxit a Barcelona per un milió de dòlars (897.500 euros, al canvi actual). Un any després, tampoc va haver-hi sort a Christie’s. Ara, un any després de la mort de García Márquez, l'hereu, de 73 anys, busca qui els adquireixi. La Universitat de Texas, que va comprar l'arxiu del Nobel, s'hi ha interessat, però poc més. Gairebé mig segle després de la seva gestació, un dels pocs documents que es van salvar de la gènesi de Cien años de soledad continua buscant amo.