Sota el mercat

La reforma del Mercat de Sant Antoni de Barcelona, consistent a construir tres plantes subterrànies sota el mercat, va topar en el moment de l’excavació, com ja va passar al Born, amb diferents restes arqueològiques, entre altres, les d’un dels baluards de l’antiga muralla de la ciutat, que en aquell punt d’inflexió tenia una notable presència. El Mercat de Sant Antoni és, probablement, un dels casos més singulars, no tan sols entre els mercats, sinó entre els edificis que ocupen una illa sencera de l’Eixample de Barcelona. El fet que el projecte fos d’Antoni Rovira i Trias, i que aquest no pogués veure realitzada la seva proposta d’Eixample en decidir fer-se la presentada al concurs per Ildefons Cerdà, li confereix encara més valor.

Qui no va guanyar va projectar un edifici que, mitjançant una creu de Sant Andreu que uneix totes quatre cantonades, posa en valor justament el més singular del Pla Cerdà: els xamfrans, tot demostrant que Rovira i Trias va saber interpretar com ningú altre el millor del pla del seu rival. Pensin, per exemple, en el cas del Seminari del carrer Balmes, que també ocupa una illa sencera i té planta en creu, i entendran la diferència.

El mercat, amb les seves naus, és més un encreuament que un recinte, i aquest és el seu valor principal. Ara, amb aquesta reforma i el nou perímetre, potser aquesta idea es podrà fer més evident i prendran protagonisme les portes dels xamfrans. De moment, la magnífica estructura del mercat en restauració, a mig camí de completar-se i sense la corona perimetral, ja deixa veure aquests valors.

El mercat, amb les seves naus, és més un encreuament que un recinte, i aquest és el seu valor principal

Però la forma amb què les restes de la muralla s’han hagut d’incorporar en el mateix procés d’execució del projecte és el que hauria de fer reflexionar, malgrat l’habilitat amb què els projectistes ho han fet, tot satisfent els capricis d’arqueòlegs i responsables municipals. Afegir plantes subterrànies per allotjar serveis o aparcaments no és estrany: altres mercats barcelonins ho han fet, ampliant els seus serveis per allà on podien fer-ho, és a dir, sota el mercat. Però aquí, el fet opinable és el component arqueològic present en els dos patis oberts, un sobre el carrer Urgell i l’altre sobre el carrer Manso. Ara veiem el vell edifici del mercat sobre un nou forjat de formigó armat, amb el seu cantell continu accentuat per l’estructura de suport reculada, el qual li confereix un aspecte de safata innegable i, a sota d’aquest, uns fragments dels murs del baluard, calculadament independents de l’estructura de formigó. El resultat és un mercat del XIX sobre una safata de formigó que sembla més suspesa que no pas recolzada sobre les restes de l’antic passat militar de la ciutat, i encara, a sota d’aquestes, segueixen dues plantes subterrànies.

Té algun sentit? Seria difícil trobar una metàfora construïda que retrati amb més fidelitat el moment actual de la cultura de Catalunya, sotmesa a un procés de reescriptura del seu passat per acoblar-lo al discurs de les institucions que ens governen. Els elements hi són, és cert, però apareixen desconnectats, no tenen prou consistència i resulta evident que, per molt que, certament, ara els puguem veure, no poden amagar un aire de certa irrealitat que desprenen. Per què aquesta revisió de l’amortització de les muralles? Perquè encaixa amb l’actual obsessió de dotar la ciutat d’un interès arqueològic que justifiqui la visita dels turistes?

Els que ens visiten necessiten elements que legitimin culturalment la seva estada a la ciutat, i ara sembla que història i arqueologia es presten a donar suport a aquest objectiu. Per als que veuen la ciutat així, el mercat i la seva activitat quotidiana semblen no ser res. Però el mercat, amb les seves parades aixoplugades en aquest edifici del XIX, han seguit servint les taules del XX i del nou XXI fins fa quatre dies. Necessitem més prova de la seva vàlua? És el magnífic present, la cultura que escrivim a diari a casa i al carrer, i no les velles pedres d’antigues muralles que semblen un caprici d’impotents. Fer història no és remenar el passat. Sabem que les ciutats estan formades per capes que, igual que les generacions, s’han anat superposant i, malgrat que estiguin sepultades, les podem llegir de moltes maneres. Entre aquestes capes hi ha moltes restes trivials i també coses insignificants, que contribueixen a cohesionar-les. Netejar-les i deixar aquestes capes sense l’aglomerant de la història és qüestionable. Quan algú ens ajuda a llegir aquestes capes i ens les fa visibles gràcies a petits senyals i indicis podríem dir a la superfície, ho agraïm i ens ajuda a donar al passeig per la ciutat un caràcter que abans no tenia, literalment il·lustrat. Però ajudar a llegir-la no vol dir que ho hagi de fer de forma banalment evident. Si per veure els anys de vida d’un arbre l’hem de tallar, és que no hem entès res.