La Laura i la nova política

Petrarca –Canzionere, 165, 1-4– va i descriu la Laura així: "Ella camina i, on es posen els seus peus, pam!, creix l'herba". Això, és clar, és poesia. Però també és una metàfora de tot el contrari. Del periodisme. Ho és si pensem –us convido a fer-ho– que el periodisme ha de controlar la Laura, com un psicòpata. En el cas, és clar, que la Laura sigui el poder. En cas contrari, ha de fer com Petrarca. Intentar descriure la novetat. Una cosa gens fàcil. Mireu, al capdavall, com s'ho va fer Petrarca, ajustant al màxim.

Crida l'atenció quan passa el contrari. És a dir, quan el periodisme s'embolica, inverteix aquesta dinàmica, deixa de controlar el poder, se n'enamora, el tracta com ho fa amb la Laura i el descriu de manera que apareix a la foto creant el que diu que crea al seu pas –recuperació, estructures d'Estat, herba–, mentre que sotmet subjectes que (encara) no són poder a un control que no s'ha utilitzat, en els últims 35 anys, en la tasca de controlar el poder. I això és el que passa actualment.

Estadísticament, en el periodisme local s'accepten les autoafirmacions del poder, sense sotmetre-les a cap tipus de control, mentre que els nous subjectes polítics –coses mai vistes, com la Laura, els Syriza, els Podem, els Guanyem/Barcelona en Comú–, reben un marcatge que seria exemplar en cas que fossin poder. El resultat és que no tenim control del poder ni descripcions de la novetat. Una cosa dramàtica. La societat ja necessita descripcions. I les necessita la novetat. Excepte Dràcula, tothom, al capdavall, necessita el seu reflex, o es talla quan s'afaita. Existeix la novetat? Hi ha una nova política? Creix herba al seu pas?

Existeix la novetat. Persones que havien participat poc o gens en la política electoral estan disposades a fabricar llistes i votar-les. Aquestes llistes sembla ser que podrien guanyar avui a Espanya i en grans capitals, com Barcelona. Una cosa impensable abans del 2011. A aquesta rapidesa evolutiva s'hi afegeix una altra dificultat per descriure la novetat: la rapidesa canviant de la realitat. No només estem immersos en un final de règim, sinó en una cosa encara més àmplia i inaudita. Un final d'època que es preveu llarg i tibant.

Sobre la longitud: ja sabem que acabarà amb la desaparició dels partits de la Transició –no controlats–, o amb la desaparició dels nous grups –no descrits–. Sobre la tensió: el proper jaló és probable que sigui una Grosse Koalition, un interí en què pot ser determinant la seguretat legislada pel règim —llei mordassa, reformes del Codi Penal i de lleis antiterrorisme–, un paquet que ha estat qualificat de dictatorial a The Guardian, i criticat pel mateix per, glubs, l'ONU.

El neoliberalisme busca benefici i ve a conformar un capitalisme d'Estat que requereix una legislació inaudita per desenvolupar-se

Sobre aquest paisatge tan dinàmic, potser el més útil en una descripció sigui parlar de la ideologia de la novetat. El que al seu torn és un embolic. La novetat rebutja la paraula esquerra en la seva autoformulació. Què són? Com caminen? Sobre quina herba? La resposta ve del MIT de Massachusetts. Allà, Miguel Mora, en un nou mitjà, entrevistava un Chomsky que, parlant de Syriza i Podem, dibuixava la novetat com una reacció al neoliberalisme. Com el seu oposat. I aquí, cal assenyalar que el neoliberalisme no és una ideologia. De fet, és un nom erroni, ja que no té res a veure amb el liberalisme, aquesta ideologia. No disposa de llibre màgic i conviu en un ampli espectre d'ideologies –aquí hi ha les formacions que van votar o no van posar cap impediment a la reforma constitucional exprés–. Potser, més que una ideologia clàssica, és una activitat. Una dinàmica que premia l'empresa per davant de la societat i les institucions, que busca benefici i que ve a conformar un capitalisme d'Estat, tant que requereix una legislació inaudita per desenvolupar-se. No deu res en el seu discurs a cap dreta anterior. Exemplum: l'única dreta aportada pel PP aquesta legislatura ha estat l'intent de contrareforma de la llei de l'avortament, el nacionalisme a l'ús, i un que-es-fotin de senyora amb pinta, emès per una diputada en el tràngol de votar una reforma laboral neoliberal a l'ús.

La reacció al neoliberalisme/novetat no és, al seu torn, esquerra, com testifica la tensió de KKE i IU amb, respectivament, Syriza i Podem. És, es diria, un ajornament ideològic: diferents oposats es mengen amb patates la seva ideologia en aquesta crisi de la democràcia a Europa i semblen unir-se en la defensa de la democràcia davant l'empresa, i crea una cosa amb la qual invertir desnonaments i talls de subministraments, amb la qual garantir educació, sanitat, habitatge i alimentació. Això, per si sol, explica el caràcter dramàtic i excepcional de la situació.

Suposo que aquesta és la descripció bàsica de la novetat. La democràcia, la seva ampliació, la defensa de les persones davant l'empresa i el deute és el gran què de la novetat. La seva diferència. És, a més, el que cal controlar d'aquestes formacions en el futur. Aquest control explicarà si han nascut per a una ruptura o per a una simple substitució biològica.