Malapteses

L'exemplar discreció que havia mantingut fins fa unes setmanes José Luis Rodríguez Zapatero com a expresident del Govern espanyol ha estat posada severament en qüestió després de l'entrevista que va celebrar dimecres amb el mandatari Raúl Castro durant una visita no oficial a Cuba, part d'una gira que també el portarà a trobar-se amb el president de Bolívia, Evo Morales. Miguel Ángel Moratinos, cap de la diplomàcia espanyola durant part dels seus governs i que l'acompanya en aquests desplaçaments, va assenyalar que Zapatero va anar a Cuba com a president d'honor del Comitè per a l'Abolició de la Pena de Mort de l'ONU.

L'afany d'implicar-se en la batalla pels drets humans no té per què estar renyit amb les responsabilitats institucionals que té Zapatero, que ja havia visitat Guinea Equatorial el juliol del 2014, on es va reunir amb el president Teodoro Obiang per obtenir una moratòria universal en les execucions de la pena capital. Si llavors no es va produir cap contratemps amb el Govern de Rajoy, resulta inaudit que aquesta vegada no hagués informat en condicions d'una eventual trobada amb Castro, i més quan el president cubà va rebutjar fa poc rebre l'actual ministre d'Exteriors, García-Margallo.

Les línies mestres de la política exterior no poden estar subjectes als vaivens de la lluita partidista. En iniciar una visita d'aquestes característiques, un expresident –que és membre del Consell d'Estat– ha de, com a mínim, coordinar-se amb el Govern; això no té res a veure amb el fet que l'ambaixada a l'Havana estigués al corrent dels detalls de la seva arribada i tramités els permisos corresponents dels escortes. Són fútils i gairebé puerils les explicacions que va donar dijous Zapatero a l'Havana: “Sempre he mirat de sumar i d'actuar per l'interès d'Espanya”.

Tampoc no són de rebut les excuses esgrimides per Moratinos, que assumeix que “potser hauria estat lògic” parlar abans amb García-Margallo. L'exministre va assegurar que no volia causar molèsties i que no es tornarà a repetir una cosa així.

La falta de sintonia entre les activitats dels expresidents i les tasques dels governs que els succeeixen no és nova. A Aznar no li van agradar algunes iniciatives de Felipe González, i Zapatero tampoc va veure de bon ull que Aznar tingués un programa propi de viatges a l'exterior.

Zapatero havia sabut fins fa poc mantenir-se al marge, en un discret segon pla. Ara, a més d'aquest incident, sembla com si se li activés el fragor de les batalles polítiques que comencen a lliurar-se en un any ple de cites electorals: esquivant el secretari general del seu partit, Pedro Sánchez, Zapatero es va reunir secretament al desembre amb Pablo Iglesias, el dirigent de la formació que amenaça directament el PSOE en els sondejos. És fàcil que els actes no guiats per la lleialtat amb els successors –al partit o al Govern– acabin veient-se com a malapteses.