Barcelona, bonica història de lluita

Quan s’esmenta la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) és difícil no associar-la amb moviments socials, de barri i amb partits polítics d’esquerres. Però no sempre ha estat així. És més, el seu naixement va estar vinculat als interessos de comerciants i empresaris de Barcelona que es van agrupar en les anomenades associacions de bombillaires, el sobrenom que se’ls va donar perquè promovien la il·luminació dels carrers comercials per Nadal. Van ser quatre associacions de bombillaires, que tenien com a local de reunió l’hotel Oriente —propietat de l’hoteler Josep Gaspart Bulbena i regentat després pel seu fill Joan Gaspart— el nucli fundacional de la FAVB,  legalitzada el 1972. Paral·lelament, en els últims anys del franquisme les comissions i associacions de barri —que després se sumarien a la FAVB— van dur la veu cantant en les protestes d’una població que sortia al carrer, farta de mancances de tota mena, tant en la vida quotidiana com de llibertats. “La FAVB va ser autoritzada el 1972 perquè es veia com una Federació burgesa, cosa que va canviar radicalment poc temps després”, comenta Marc Andreu, autor de Barris, veïns i democràcia. El moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona (1968-1986), (L'Avenç). Un detallat retrat dels moviments socials i veïnals d’aquella època, de les lluites internes, dels noms propis involucrats, dels interessos polítics, del paper dels alcaldes de l’última etapa franquista i dels primers de la democràcia.

“A diferència de la història del moviment obrer i el sindical, que està molt documentada, el que podríem anomenar història social no s’ha fet”, afirma Andreu. Barris, Veïns i democràcia —que aproximadament representa la meitat de la feina que va realitzar com a tesi doctoral— és el resultat d’una àmplia investigació a l’arxiu de la FAVB —caixes i caixes amb documentació d’allò més variada—, en el més sistematitzat del Govern Civil —cal no oblidar que l’autoritat governativa era l’ombra de tot el que es movia— i en desenes d’entrevistes personals, a més d’altres arxius, entre ells de diaris i periodistes.

Aquesta investigació d’actes i documents constata, per exemple, que homes de negocis i de la burgesia barcelonina, com Joan Antoni Maragall —fill del poeta Joan Maragall i al capdavant de la Sala Parés— o el joier Amadeu Bagués, entre d’altres, van ser impulsors del que va néixer com una agrupació de persones i interessos no pas díscola amb el règim franquista, tot i que en molts casos sense combregar-hi.

El 1975, tres anys després de la constitució de la FAVB i quan ja aglutinava un centenar d’associacions de barris, l’autoritat governativa en feia informes detallats. Enfoque correcto de la FAVB era el nom d’un document intern del Govern Civil —consultat per l’autor del llibre— que les classificava per ideologies: “65 blaves, 23 vermelles i 4 blau/vermell”. Un informe que assegurava, també, que alguns dirigents de les associacions bombillaires “eren informadors directes del governador civil, Rodolfo Martín Villa”.

Moviments de base cristians, parròquies, associacions obreres i les comissions de barri, algunes afins al PSUC, d’altres a Bandera Roja, entre altres formacions —totes elles en la clandestinitat—, van ser el caldo de cultiu d’un hiperactiu moviment a partir de 1970. Especialment per les explosions que es van succeir en diferents barris de Barcelona entre 1972 i 1973, pel canvi de gas ciutat a gas natural. Era el final de l’època de l’alcalde franquista Josep Maria de Porcioles, una etapa esquitxada de mobilitzacions de pes, com la paralització del Pla de la Ribera o les del Carmel, per les esquerdes que es van obrir en desenes d’habitatges per la perforació del túnel de la Rovira, o pel barraquisme del mateix Carmel o del Camp de la Bota.

Ocupacions de solars i d’instal·lacions públiques exigint habitatges, escoles i parcs, o segrestos d’autobusos, en demanda de més transport públic, van cobrar més força en els primers anys després de la mort de Franco. Una radicalització del moviment veïnal, a tot Espanya però especialment a Barcelona, que va tenir a veure amb el retard de les eleccions municipals fins a abril de 1979, després que les primeres generals es fessin al juny de 1977, sosté Andreu al llibre.

Cristians de base, moviments obrers i comissions de barri, l’ànima de la FAVB

Els noms de Joan Antoni Samaranch o Lluís Reverter apareixen a Barris, veïns i democràcia en una etapa poc coneguda: quan van ser dirigents de l’Associació de Veïns de Sarrià, abans d’enlairar-se políticament. Un llibre que retrata el que es podria batejar com els anys d’or del moviment veïnal, viscuts en l’etapa de l’alcalde Josep Maria Socias Humbert, ja superat el porciolisme —després de la destitució de Porcioles el 1973, forçada pel moviment veïnal— i els curts períodes d’Enric Masó (1973-1975) i el poc més d’un any —entre 1975 i 1976— de Joaquim Viola.

Socias, nomenat pel rei Joan Carles i amb el plàcet de Martín Villa, va ocupar l’alcaldia entre el desembre de 1976 i el gener de 1979, i ha arribat a ser reconegut com el millor alcalde de Barcelona. “Probablement per necessitat i càlcul d’interessos polítics, però la veritat és que sota la seva etapa es van produir molts avenços socials i de tot tipus. Socias va comprar 120 hectàrees de sòl privat en les quals després es van fer pisos, parcs i equipaments reivindicats des dels barris”, explica Andreu. Una cosa que va ser possible, en bona part, perquè els propietaris —industrials i empresaris— venien barat per tenir liquiditat en un temps convuls políticament. Una manera de tenir els diners en un lloc segur —moltes vegades a Andorra o a Suïssa— si les coses anaven mal dades.

La FAVB va arribar

D’aquesta manera, l’Ajuntament va comprar fàbriques i terrenys industrials i ferroviaris, com els terrenys de Renfe Meridiana a Sant Andreu i Nou Barris, l’Estació del Nord, els tallers de Renfe al Clot o la Maquinista Terrestre i Marítima de la Barceloneta. Una factura de 3.000 milions de pessetes de l’època, en “la que va ser l’operació de compra de sòl més gran de l’Ajuntament barceloní”, comenta Andreu.

“Era paradoxal que un home posat per Martín Villa obrís l’Ajuntament, literalment, al moviment veïnal. Els membres de la junta i la FAVB ens reuníem amb ell sovint. El seu objectiu era pacificar la ciutat, perquè hi havia manifestacions, protestes i ocupacions d’institucions gairebé diàriament, i per això feia més cas a les reivindicacions dels barris que al seu equip de regidors, tots franquistes”, explica Andrés Naya, una de les veus històriques de la FAVB, que en aquell temps estava controlada, en bona mesura, per militants d’una amalgama de formacions d’esquerres. Com el mateix Naya, de l’Organització d’Esquerra Comunista (OIC), i Carles Prieto, president de la Federació entre 1978 i 1982 i militant del PSUC durant anys. En aquesta època, els veïns i la FAVB ja havien abandonat l’hotel Oriente com a lloc de reunions i ocupaven un local a la plaça de Berenguer el Gran.

“Per a nosaltres era contradictori confiar en algú que representava el que representava. Però amb Socias aconseguim moltes coses”, reflexiona Naya. El llavors alcalde es va recolzar en persones de confiança, com ara Joan Antoni Solans —un dels pares de l’anomenat model Barcelona— per abordar les 50 mesures que la FAVB li va posar sobre la taula. Més que d’un paquet de reivindicacions, gairebé es podria qualificar de tot un programa de govern que, en bona part, va començar a desenvolupar el mateix Socias i després van seguir els alcaldes democràtics, començant per Narcís Serra i seguint per Pasqual Maragall.

Socias va ser hàbil i va saber treure partit de la força del moviment veïnal de Barcelona per esgrimir-lo en més d’un despatx ministerial de Madrid. Un exemple: muntar una reunió amb el director general de Carreteres, Juan Bautista Diamante, a Madrid, a la qual van assistir dirigents veïnals de la FAVB per negociar l’obra del segon cinturó. “L’alcalde ens va dir que ens havíem de posar com ho fèiem amb ell, donant un cop de puny a la taula i prometent més mobilitzacions. Ho vam fer i va funcionar”, recorda Naya, que està convençut que en aquella època els partits polítics recelaven de Socias pel bon clima que havia aconseguit amb els moviments veïnals. Per exemple amb iniciatives com la creació d’un servei de control de natalitat, cosa pionera a tot el país, en resposta a les demandes d’un col·lectiu feminista molt potent.

Socias va ser un alcalde

A l’edat d’or del moviment veïnal, fins al final de la dècada dels setanta, la FAVB va arribar a tenir 70.000 socis de 80 associacions actives. La formació del primer Ajuntament democràtic a Barcelona, amb el socialista Narcís Serra, va desencadenar la crisi del moviment nascut dels barris, perquè part dels seus quadres van fer el salt a la política. Dels 43 regidors del primer consistori després de les eleccions d’abril de 1979, una dotzena procedien del moviment urbà. “Però no es va tractar només dels càrrecs electes, perquè bona part de l’estructura de funcionament de l’Ajuntament, per una banda, i dels partits polítics, de l’altra, va contribuir a una fuga de persones molt vàlides en els moviments veïnals i de carrer”, recorda Naya. Encara que el pitjor, segons ell, no va ser això. El pitjor va ser la decepció que va suposar per als que no van abandonar el moviment veïnal, com el mateix Naya o Prieto, veure com un consistori democràtic s’allunyava de la gent.

“Les poques vegades que parlem directament amb Serra, teníem ganes de dir-li: què li dec?”, ironitza Naya, que reivindica la càrrega política de la lluita veïnal d’aquells anys. “Clarament, el govern municipal pensava que la feina que fins a aquell moment havien fet els moviments veïnals ja s’havia acabat, i que, a partir d’aquell moment, els tocava només als polítics”, postil·la l’autor del llibre. Un error, segons l’opinió de Naya, que seria molt trist que pogués tornar a succeir ara si el resultat de les pròximes municipals fer pujar Barcelona en Comú, nodrit en part per gent dels moviments socials i veïnals, a l’alcaldia de Barcelona.

La policia classificava

Ja als vuitanta, la pressió veïnal va ser determinant per aturar alguns disbarats a la ciutat, com ara la demolició de la Casa Golferichs, que havia estat comprada pel constructor Josep Lluís Núñez. El 1979, quan ja s’havia començat a enderrocar l’interior, els veïns van aconseguir que el consistori revoqués la llicència d’obres —concedida anys enrere— i recomprés per 84 milions el que és avui un centre cívic.

El socialista Joan Ferran, al capdavant de la Federació de Barcelona del PSC durant anys, recorda, també, episodis tristos dels primers anys del municipalisme socialista, com quan els veïns van ocupar l’Ajuntament en demanda de guarderies públiques i van ser desallotjats per la policia a cop de porra: “Va ser a partir de 1985 que des del partit es va veure la necessitat de reprendre la presència a la base, en els moviments dels barris, i incloure en els consells del PSC persones d’aquests moviments”. Ferran opina que part de la crisi dels socialistes a la ciutat s’origina en el progressiu allunyament dels barris i la gent.

Crisi de moviment veïnal sí, però sense arribar al daltabaix. Andreu és optimista: “D’aquell consens entre tots els actors implicats que es va anomenar el model Barcelona no en queda res. Però malgrat la desmobilització social i l’hostilitat institucional, les associacions de veïns han sobreviscut a la degradació democràtica i d’elles ha sorgit part dels moviments socials i de les noves formacions polítiques que ara estan en primer pla”.