Del carrer al despatx (2)

Després dels anys setanta, molta gent va abandonar el carrer i se’n va tornar cap a casa”, explica Albert Recio, militant històric dels moviments socials i veïnals. En aquella època, després d’anys de reunions clandestines i havent acumulat centenars de reivindicacions, les associacions de veïns tenien una musculatura sense precedents. Quan els partits d’esquerres van guanyar les municipals de 1979 en la majoria de les ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona, es respirava la sensació que la feina ja estava feta. Que la guerra de les protestes, de les pancartes i de les mobilitzacions constants ja s’havia acabat. I molts van plegar. Uns se’n van anar a casa, i altres, a l’Ajuntament.

En alguns municipis, com Santa Coloma de Gramenet, els moviments veïnals gairebé van desaparèixer perquè els seus militants van omplir les llistes dels partits per entrar a l’Ajuntament. En aquest transvasament, Barcelona va ser una excepció. Alguns van posar el seu nom a la llista del PSC, com Pasqual Maragall, Felip Solé, Enric Truñó, Jordi Vallverdú o Lluís Reverter (PSC); altres ho van fer amb el PSUC, com Núria Gispert o Josep Miquel Abad, i també hi ha qui es va sumar a CDC, com Albert Pons Valón o Francesc Borrell. Però també és generosa la llista dels que van preferir continuar reivindicant des del carrer. Persones com Albert Recio, Andrés Naya o Carles Prieto, a qui van oferir anar de número tres pel PSUC, van rebutjar els cants de sirena per mantenir la seva militància veïnal.

“A Barcelona mai es va arribar a buidar del tot el teixit veïnal, i això explica moltes coses”, apunta Marc Andreu. La Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) ha passat de tenir 70.000 socis als vuitanta a tenir-ne només 30.000 avui, però ningú li discuteix la seva capacitat de seguir fent ciutat. A més de ser un interlocutor assidu amb l’alcalde (sigui quin sigui), els fets demostren que les seves capacitats encara són moltes: van ser els primers a denunciar el cas de l’hotel que volia fer el Palau de la Música; van ser clau en la gestió del conflicte de Can Vies quan a l’Ajuntament de Barcelona ja no li quedaven portes on trucar per rebaixar la violència al carrer, i van allotjar les primeres assemblees de la Plataforma d’Afectats de la Hipoteca (PAH).

A Barcelona mai es va arribar a buidar del tot el teixit veïnal, i això explica moltes coses

A més de perdre 40.000 socis, un altre canvi que s’ha produït amb el pas del temps ha estat la relació amb l’Ajuntament. Als anys vuitanta, el fet que els alcaldes i regidors de molts municipis haguessin estat militants veïnals va permetre que els governs municipals funcionessin amb completa sintonia amb les entitats. Germà Vidal, membre de l’Associació de Veïns de Montbau, va ser regidor socialista de 1979 a 1991. Seva és aquesta reflexió: “El primer programa de govern de l’ajuntament socialista va ser una recopilació de reivindicacions pendents” als barris, segons recull Andreu. Però aquesta sintonia, sobretot a partir de l’any 1992, s’ha anat esvaint.

“Fins als Jocs Olímpics, les polítiques urbanístiques del govern municipal de Barcelona reflectien les demandes dels veïns. Però els Jocs van portar unes polítiques més neoliberals, el boom immobiliari, l’aposta pel creixement del turisme i la conversió d’una ciutat industrial en una ciutat de serveis”, recorda Lluís Rabell per explicar per què s’han distanciat cada cop més els darrers Ajuntaments i la FAVB. “El Fòrum de les Cultures va ser la metàfora de l’esgotament d’un model. Els projectes de ciutat duren de 15 a 20 anys i el de Maragall ja fa temps que es va esgotar”, diu.

Recio recorda una idea d’Albert O. Hirschman, del llibre Salida, voz y libertad (1970), on explicava que “les onades participatives són això, onades” i assegura que la dels setanta ja fa temps que es va acabar. Tot i així, destaca que “en aquests últims anys ha tornat l’onada, però sembla una onada més petita”. D’un manera diferent, certs àmbits de la societat estan en ebullició: el 15-M, les protestes per una sanitat millor, o per l’ensenyament, moviments com l’independentisme o Podem demostren que la capacitat per omplir els carrers de protestes s’està recuperant.

Amb l’augment de les mobilitzacions i la creació d’un nou partit, Barcelona en Comú (BEC), el risc de descapitalitzar les entitats veïnals es repeteix. La FAVB ha limitat el nombre de militants que deixaran la federació per passar a l’Ajuntament i només dues faran el transvasament: Ada Colau (fins fa poc vocal) i Mercedes Vidal (vicepresidenta). A més, hi ha membres de les associacions de veïns que s’han sumat al projecte. Una d’elles és la portaveu de BEC, Gala Pin, que també és membre de l’Associació de Veïns de l’Òstia (Barceloneta). “Hem après dels errors del passat i no farem cap buidatge als moviments socials”, assegura, i recorda: “Si guanyéssim les eleccions no en tindríem prou. Calen les mobilitzacions al carrer”.

El catedràtic en Ciència Política Joan Subirats era del PSUC als setanta i ara s’ha sumat al projecte de BEC. “Tothom que s’hi està sumant és d’algun lloc o un altre. Forma part de la mateixa existència de Barcelona en Comú, i també el seu perill”, adverteix. Tot i així, assegura que “se n’és molt conscient” i confia que “no cauran en la trampa".