Cruïlla de sexe i mort

Explicava l’escriptor argentí César Aira que en la seva infantesa l’obsessionaven dues imatges. D’una banda, la de Crist crucificat, i de l’altra, un titellaire movent el control, en forma de creu de fusta, de la seva criatura: qui sap si Jesucrist articulat per un eixam de fils o tal vegada un ninot desprès precàriament d’una creu. El protagonista d’El teatre d’en Sabbath, novel·la publicada originalment el 1995, és un titellaire, Mickey Sabbath, home de 64 anys, retirat per una artrosi que li limita els moviments, però plenament actiu just abans d’arribar a la vellesa.

Sabbath és lasciu, malagradós, exorbitant. A l’inici de l’obra el veiem casat amb l’alcohòlica Roseanne, però abocat a Denka, immigrant iugoslava, “l’única dona que ha assaciat la voracitat sexual de Sabbath”. Però Denka mor al principi; de fet, la vida de Sabbath també ha estat marcada per la mort del seu germà Morty a l’exèrcit i la mort recent per càncer de la seva mare. Tot es complica encara més quan Roseanne es vol divorciar i el seu amic Linc se suïcida a Nova York, i encara més quan Kathy, estudiant universitària, perd unes cintes de casset amb les converses obscenes de tots dos. Les gravacions s’emeten en un programa de ràdio, i és un més dels episodis vergonyants de Sabbath. D’altres són inquietants, com ara la desaparició de la sensible Nikki, la seva primera dona.

Philip Roth (Nova Jersey, 1933) juga amb el passat de Sabbath en diferents moments des dels anys quaranta, un passat que contrapunteja constantment el present, com si en la mirada cap enrere es poguessin pouar les desgràcies actuals de l’individu. La vida de Sabbath ha estat sempre marcada per l’escàndol (la novel·la relata uns episodis molt divertits del seu Teatre Indecent, lloc on realitza un espectacle pornotitellaire) i l’obra és en definitiva la caiguda inexorable, predestinada, d’un home, a la manera en què ho va ser el cas Lewinsky en aquells anys.

No hi ha ningú per damunt de Sabbath, la seva llibertat és total, tant en la vida com en l’art. El sexe abassegador d’aquesta novel·la (els personatges de Roth sempre hi pensen força) va generar menys escàndol, quan es va publicar, entre les classes puritanes que el nihilisme domèstic del personatge. Si al principi veiem un home libidinós, a poc a poc s’infiltren en el relat els presagis de la mort d’un individu que fa bona la idea que els lectors no empatitzen pas sempre amb personatges virtuosos. La decadència de Sabbath, la tortura d’uns claus lancinants que el lliguen al seu present, deixa entreveure, com més va, uns fils tènues que l’estintolen a algun principi moral.

Se sol considerar aquesta novel·la una de les millors de Roth, aquella que el va situar en la plèiade de la narrativa nord-americana jueva (cal que ens integrem en la societat on som?, què passa si ho fem?), i realment hi trobem la mateixa qualitat que hi ha en llibres posteriors com Pastoral americana, Em vaig casar amb un comunista i L’animal moribund. Potser fins i tot hi ha alguns aspectes, entre despacientats i atrabiliaris, que la converteixen en una obra de culte. Roth la va escriure després del divorci de la seva segona dona i d’un tractament amb sedants mal administrats. Potser d’aquí ve la magmàtica torrentada verbal que ens cau al damunt. Una novel·la impressionant, extraordinària, escrita per Roth a 60 anys, que arriba ara en català amb bona traducció de Xavier Pàmies.