La metàfora de les Casernes
La identitat no és una barrera quan es comparteix el futur. La qüestió, doncs, és l'exclusió, no la desigualtat
L'espai de les Casernes de Sant Andreu seria malenconiós si no fos per les males herbes que creixen salvatges i que li donen vida. Una tanca blanca ho circumda tot i en una altra tanca, perpendicular, hi ha pintada una immensa bandera vermella i groga, desproporcionada enmig de tant silenci. En un extrem del passeig de Torras i Bages hi ha els habitatges que, dedueixo, pertanyien als oficials de les casernes. Són pisos sòlids, d'estil eclèctic, amb unes columnes panxudes, molt bonics: mentre els miro, entra al portal un cotxe negre i gran, un cotxe amb aire oficial.
Una de les porteries anuncia la Germandat dels Legionaris de Crist, “local privat”, l'activitat del qual provoca queixes dels veïns, però és que en una altra porteria, just al costat, s'allotgen els Cavallers Mutilats. De veïns, n'hi ha pocs, a causa del descampat, però a l'altra vorera s'estrena una comissaria dels Mossos, de color gris com totes, i la bella i funcional Casa Bloc.
Aquest ha estat un espai disputat: abans d'enderrocar les casernes, aquí va néixer el primer campament d'immigrants sense un altre sostre possible, el primer conflicte entre la llei i la solidaritat. Aquí també es van planificar equipaments que es pagarien amb plusvàlues, com si les corporacions públiques —aquests terrenys són del Consorci de la Zona Franca— no tinguessin l'obligació d'equipar els barris sense esperar un benefici en efectiu. Quan va declinar la tríada de pisos-oficines-hotels que va estar darrere de les grans transformacions en temps de bombolla, els descampats es van quedar buits. Aquí hi ha la Sagrera, que camina a pas de tortuga, és a dir, a pas d'inversió ministerial.
El cas és que els veïns, que reclamen una mica de vida en aquest espai, ara reconeixen que aquells equipaments que havien pactat avui estarien “antiquats”. Això diuen, i és preocupant que es planifiqui sense criteri, amb una data de caducitat tan curta, amb una mirada tan de present que en deu anys allò que es reclamava ja no serviria.
Els equipaments són una peça indispensable al barri, però no és l'única peça; ningú dubta que en temps de crisi també fan falta ajudes concretes que salvin la gent de la penúria. Però la ciutat ha d'aportar una tercera pota de sustentació: les expectatives de futur. En les tristament famoses perifèries de París, quan hi ha disturbis el primer que crema són els equipaments. El noi de la banlieue se'n va amb el molotov a la biblioteca o al centre cívic i li cala foc, com dient que a ell ningú el comprarà amb un equipament, si no li estan oferint comunitat. Com podem pertànyer a un lloc sense futur? Es parla molt de la crisi d'identitat de les poblacions que ja són nétes de les velles migracions, però el problema segueix sent d'expectatives. La identitat no és una barrera quan es comparteix el futur. El tema, doncs, és l'exclusió, no la desigualtat. Es pot començar des de baix si hi ha camí cap amunt. La metàfora gastada de l'ascensor social.
Una metàfora que només s'engega si la ciutat funciona en el seu conjunt com a motor econòmic encaixat en un context internacional. Fa falta la beca del menjador però també el Mobile World Congress que comença d'aquí a pocs dies. Ho resumia de forma brillant el regidor Antoni Vives dimarts passat a l'Ateneu Barcelonès. Va exposar, sense una sola nota escrita, un model integral en el qual el fablab —impressió en 3D segons la tecnologia proposada pel MIT— la Ciutat Meridiana es donava la mà amb la projecció de Barcelona, partint d'una identitat que ell anomenava espiritual i que resultava ser una combinació de cultura (mestissa), projecte, ambició i cohesió social. Barcelona al món, des del barri humà, solidari, integrat. Cap d'aquests pols es pot oblidar. El model de Vives és impecable, una suma de valors, una altra cosa és que es vegi clarament en la política quotidiana.
Fa poc, la gran Saskia Sassen, que és una dona brillant, cosmopolita, que salta d'una idea a una altra convençuda que les idees es fecunden entre elles, deia al CCCB una cosa greu: està de moda parlar de desigualtat, però es tracta de justícia. La desigualtat ha existit sempre, afirma, el que hem d'assegurar és que hi hagi justícia. Que és, diria jo, una qüestió de dignitat.
Que la renda de Nou Barris sigui la meitat que la de Pedralbes no és injust si Nou Barris no és una condemna per a la generació que ara juga a les seves places. El que establia Saskia Sassen, amb el seu accent de Buenos Aires, és que no estem controlant com a ciutadans les forces que mouen el món i que ella centra al capital financer. La ciutat és, tanmateix, un bon instrument per controlar els efectes d'aquest poder cec i egoista. Perquè la ciutat és proximitat, és solidaritat, és distribució de la riquesa en forma d'oportunitats. Ep, si la ciutat funciona.
Patricia Gabancho és escriptora.
