El temps té preu

La primera setmana després de la victòria de l'esquerra radical a Grècia ha estat dura per a les relacions del nou Govern de Syriza i els seus col·legues de la UE. Era inevitable, ja que els enfocaments de política econòmica no només són diferents, sinó en alguns aspectes, radicalment oposats. Habituar-se a un soci tan poc convencional per part dels altres 27 i de les institucions no és fàcil. I per un partit caldejat en la mobilització, adaptar-se a la responsabilitat de govern i al pragmatisme possibilista, encara menys. Els desacords no s'evaporaran ràpidament. Es necessita molta discussió seriosa i força temps. Però tampoc el temps disponible és etern. Si es volen evitar mals majors, el tema ha d'estar canalitzat abans de l'estiu, quan es produeixen alguns venciments que, sense solució, gangrenarien Atenes.

En realitat seria desitjable més celeritat per foragitar incerteses de l'estabilitat grega. D'entrada perquè la recaptació fiscal està davallant perillosament des del desembre, ja que molts descompten una futura gran laxitud fiscal; i perquè els mercats no són immunes a algunes de les primeres mesures renacionalitzadores. També convindria per no alterar el creixement europeu. Però és molt dubtós que això sigui políticament factible, malgrat l'esforçada interlocució d'alguns, com el president del Parlament Europeu o el de l'Eurogrup.

En les primeres escaramusses, Alexis Tsipras ha sol·licitat aquesta celeritat, ha practicat una fermesa inusual i ha ofert col·laboració genèrica. Però després d'aquesta educada presentació, el seu Govern ha entrat amb so de trompetes, fixant posicions, sí, però sense obrir escletxes per completar-les. Així, el programa d'emergència social anunciat en la primera reunió del Govern, tot i que podria ser cautelós en l'augment de la despesa (en falten els detalls, per cert), no va estar acompanyat d'anuncis de reformes per incrementar la competitivitat i l'eficiència de l'Administració.

D'aquesta manera, ha traduït la incomoditat amb la troica en un rebuig absolut a negociar-hi, que seria practicable si Atenes no necessités perllongar el segon rescat o iniciar-ne un altre en tota regla i en tingués prou amb alguna línia de crèdit amb precaució; tot plegat molt dubtós. Seria suïcida que aquesta negativa impliqués el rebuig de tot control de la UE sobre el compliment dels plans que es pactin: si és així, difícilment Grècia obtindrà cap euro addicional. I en necessita. També les simpaties cap a Putin a compte de les sancions, tot i que retòriques, inquieten: per la tornada al decrèpit nacionalisme exterior (prorús i antiturc) que semblava abandonat per Atenes, i per la tornada a l'erm tacticisme de la presa d'ostatges (bloquejar alguna cosa per aconseguir concessions en un altre tema) en la negociació comunitària.

Si vol resultats, Tsipras haurà de combinar la duresa dels seus gestos inicials amb l'obertura de finestres per a l'acord. Perquè, endeutat i sense liquiditat, disposa de pocs elements de pressió més enllà de la capacitat de convèncer. Segurament a aquestes hores sap ja que la condonació (parcial) del deute és una línia vermella infranquejable per als seus socis (tot i que no altres mesures més suaus). Entre altres raons, perquè aquests també han de rendir comptes als seus conciutadans. El consens europeu està en joc.