Impunitat a Mauthausen

La resolució de ple de l'Audiència Nacional del 15 de desembre del 2014 que arxiva el procés contra els responsables de la massacre dels espanyols a Mauthausen és un cop brutal contra aquestes víctimes, particularment les denunciants, la memòria dels seus infinits sofriments i un menyspreu absolut als seus drets. I, una vegada més, la plena impunitat dels crims de dret internacional. Afortunadament, quatre magistrats han discrepat de la majoria i acrediten amb una fonamentada argumentació que la resolució majoritària no s'havia d'haver produït.

L'Audiència ha seguit fidelment el mandat imposat per la majoria del PP quan a principis del 2014 va abolir l'aplicació a Espanya de la justícia universal i ha deixat en total desemparament les víctimes del nazisme. Víctimes que havien anat als tribunals sol·licitant la proclamació de la veritat que havien viscut i sofert i, sobretot, justícia. On podran anar ara l'Agustín, en Marcos i en Francisco Puente i els altres querellants als quals es va infligir tant de mal? La immediata conseqüència és que els processaments per la seva participació directa en el règim d'“esclavitud humana” que, segons un dels magistrats, va representar Mauthausen, Johan Leprich, Anton Tittjung i Thedor Szhinskyi, avui residents als Estats Units, quedaran definitivament impunes, com si fossin innocents.

Aquesta resolució és una mostra més de la pervivència a la magistratura d'elements ideològics autoritaris, fins al punt d'evitar la persecució del nazisme. Per calibrar-ne la gravetat cal reproduir el que, segons un magistrat, va significar aquell camp: “Si bé Mauthausen no era un camp d'extermini en si, les xifres de morts diaris eren enormes a causa de les condicions de treball brutals, sobretot a la pedrera de la mort... els presoners espanyols… van arribar a constituir el 1942 més de la meitat de la població reclusa de Mauthausen; s'estima que uns 7.685 espanyols van passar per aquest camp i que només en van sobreviure 2.421”.

La decisió judicial adoptada, fins al punt de rebutjar el plantejament d’una qüestió d’inconstitucionalitat, vulnera, entre d’altres, els Convenis de Ginebra

L'argument del tribunal és tan formal com despietat. Fent una aplicació rigorista de la citada llei, entén que l'arxiu de la causa procedeix perquè la persecució dels delictes de “genocidi, lesa humanitat o contra les persones i béns protegits en cas de conflicte armat” està condicionada al fet que el “procediment es dirigeixi contra un espanyol o contra un ciutadà estranger que resideixi habitualment a Espanya”. Regulació que buida de contingut els drets fonamentals a la tutela judicial efectiva i al principi constitucional d'igualtat davant la llei. Sense plantejar-se la vigència efectiva i real de tractats internacionals com els Convenis de Ginebra del 1959, que obliguen Espanya a la persecució com a delictes contra la comunitat internacional de “massacres perpetrades contra ciutadans espanyols que van ser reclosos com a presoners en el context d'un conflicte armat internacional”. Constitueixen, exposa un magistrat, “el nucli dur del dret penal internacional” quan ataquen béns essencials de la comunitat internacional.

Però, a més, l'Audiència Nacional obeeix servilment al que disposa aquella llei, que diu que “les causes… en tramitació” a les quals la llei resulti aplicable “quedaran sobresegudes”, arxivades definitivament. Decisió legislativa que com s'ha expressat en un dels vots particulars discrepants, “constitueix una ordre ad hoc emesa pel legislatiu i dirigida a uns jutges concrets, en uns procediments concrets, amb vulneració del principi de separació de poders, base del sistema democràtic, amb vulneració del dret dels ciutadans” a un procés amb totes les garanties. El tribunal desconeix que el dret internacional humanitari, plenament aplicable en aquest procediment, “davant els més atroços crims internacionals”, obliga inapel·lablement els estats a exercir la seva jurisdicció contra els responsables sense límit de cap classe, i els obliga a buscar aquestes persones i portar-les davant els jutges. La llei aplicada i la decisió judicial adoptada, fins al punt de rebutjar el plantejament d'una qüestió d'inconstitucionalitat, vulneren, entre d'altres, els Convenis de Ginebra i, en conseqüència, l'Estat espanyol viola l'article 96 de la Constitució, que obliga a l'acatament i compliment dels tractats subscrits.

Les conseqüències de la resolució són molt greus i múltiples. Però, cal destacar que “ha generat el més complet desemparament a les víctimes dels delictes investigats” i, particularment, que no hagi pogut restaurar-se la seva dignitat. Així com que han rebut, com a víctimes de crims internacionals, un tracte arbitrari, desraonat i, en conseqüència, discriminatori respecte d'altres víctimes de delictes de molta menor gravetat.

Conclusió. El 2014, un tribunal espanyol ha proclamat la impunitat d'un camp nazi i ha denegat justícia, davant els delictes més greus imaginables, a un grup de persones que van sobreviure a les 140.000 que van ser-hi assassinades. Per descomptat, no és la justícia pròpia d'un Estat democràtic.

Carlos Jiménez Villarejo és exeurodiputat de Podem