Corrupció amb rostre humà

Ha començat el 2015 com va acabar el 2014, amb un nou veto a la compareixença del president Artur Mas en la comissió d'investigació sobre el frau i l'evasió fiscals i les pràctiques de corrupció política gràcies als vots d'ERC. Se celebrava ja la sisena sessió de la comissió i per quarta vegada Mas quedava lliure de donar explicacions als parlamentaris. No hi ha dubte que els republicans vulguin conèixer tota la veritat, i res més que la veritat, sobre els casos de corrupció que afecten la política catalana; però sembla que, per a això, tampoc no estan disposats a preguntar tothom. “La comissió no és un lloc adequat perquè vingui un president”, amb aquestes paraules va defensar la seva posició el diputat d'ERC Oriol Amorós. A això, els ecosocialistes (ecosocialisme no és cridar Marx i sentir com la veu rebota en el buit) van precisar que a Mas (no a Marx) no se'l requeria com a president, sinó com a conseller i com a delfí de Pujol. La diputada de la CUP, Isabel Vallet, va afegir que resistint-se al fet que el president comparegui se “li fa un flac favor, ja que es projecten més ombres que llums”. Aquesta comissió ja té cert recorregut, certa vida, i comença a prendre consciència de si mateixa, de manera que divendres es va plantejar si podrà complir tot el programa previst abans de la dissolució del Parlament per a les eleccions del setembre. El cas és que van decidir reunir-se al final de la sessió per reelaborar el calendari.

Sí, la comissió ja té forma i també té ànima, i l'ànima vol endinsar-se, en blanc, en tèrbol, al món de les ombres del pujolisme. La desfilada d'experts de tota mena, la suma de les preguntes i les declaracions que s'han sentit fins avui, estan revelant un món paral·lel a la societat honesta i satisfeta de si mateixa que venia Convergència des del seu poder absolut fet de majories absolutes. Sessió rere sessió, la comissió està traient a la llum una manera invariable de tramar, unes pràctiques concretes que es van forjar amb el saqueig de Banca Catalana, que després s'han repetit entre l'entramat familiar Pujol-Ferrusola, fills i afins, i que han contaminat successius governs de la Generalitat i ajuntaments després de tants anys, dècades, de contacte. La corrupció, sota la llum d'aquesta comissió, deixa de ser una informe massa devoradora per mostrar el seu veritable i sinistre rostre humà. Sobre tot això, dels mecanismes, de la psicologia dels corruptes, dels coneixements exactes de cada cas citat, se li pregunta a cada jurista, a cada tècnic d'Hisenda, a cada periodista d'investigació, a cada fiscal que concorre davant la comissió.

Aquest divendres va ser el torn de l'exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo i de dues parelles de periodistes: Siscu Baiges i Jaume Reixach (autors dels llibres Banca Catalana, més que una banca, més que una crisi i Jordi Pujol, història d'una obsessió), i Félix Martínez i Jordi Oliveres (autors del llibre Jordi Pujol, en nom de Catalunya, reescrit i publicat ara amb el títol de Qui és Jordi Pujol?).

L'exfiscal Jiménez Villarejo, juntament amb l'exfiscal José María Mena (que va intervenir en la sessió anterior), va elaborar la querella contra Jordi Pujol en el cas Banca Catalana. Igual que el de Mena, l'historial de Villarejo és el d'un jurista pertanyent a una vella saga familiar de juristes. També comparteixen tots dos una consciència democràtica que es van atrevir a manifestar durant el franquisme i per això tots dos van ser castigats amb desplaçaments forçosos. I tots dos van acabar recalant a Barcelona, on els dos van ser militants del PSUC en la clandestinitat fins que l'aprovació de la Constitució va fer incompatible la militància amb els seus càrrecs de fiscals. Els dos fa temps que estan jubilats. Mena acaba de fer 78 anys i Villarejo farà aviat els 80. I els dos es mostren indignats de veure com la democràcia s'enfonsa. Però si Mena era un fiscal hel·lènic, àtic d'Atenes, amb una prosòdia plena de biografia, en Villarejo hi ha un fiscal romà (de la Bètica), de sintaxi sustentada en noms, dates i dades. El que en Mena és retir i passeig en solitari, en Villarejo és novament militància (ha anat a les llistes de Podem, i amb ells va ser eurodiputat 15 dies). Significa això que Villarejo sigui més modern que Mena? Al contrari, els romans van néixer per fer de clàssics en la història!

Villarejo, nas aquilí, pentinat amb la clenxa al costat de l'home prudent, va portar uns folis escrits a mà i abans de prestar-se a les preguntes va dir que subscrivia tot el que havia dit en la sessió anterior el seu company l'exfiscal Mena, i, a continuació, es va encomanar al fòrum de Porto Alegre. Va explicar molt, va acusar molt sense objeccions i va assegurar que “Jordi Pujol va contribuir a la fallida de Banca Catalana i que es va envoltar de gent que no era un exemple de neteja”, i aquí va assenyalar el cas Pretòria amb les condemnes a Alavedra i Prenafeta, i va continuar amb Sánchez Carreté, Piqué Vidal, Javier de la Rosa, Pascual Estevill... Va concloure que és clar que hi havia hagut aprofitament dels càrrecs per poder defraudar i que “no hi ha parangó europeu de tota aquesta corrupció en cap sistema democràtic, ni tan sols a l'Est quan hi havia Est”.

També va detallar el clima polític i social en què va desenvolupar la seva feina com a fiscal en el cas Banca Catalana i, sense entrar en l'aspecte autoreferencial, va posar com a exemples Solé Tura i Vázquez Montalbán, va explicar que “es va crear un clima irrespirable per als qui eren partidaris d'investigar Jordi Pujol”. (Encara sort que sempre hi ha, com deia Bertolt Brecht, els qui “plens d'ira i esperança es van asseure a terra per escriure”). Respecte a aquells mateixos dies i els posteriors, la diputada de Ciutadans Carina Mejías li va preguntar si a més hi havia pactes de silenci de PP i PSOE amb CiU. “Sí, evidentment”, va ser la resposta de Villarejo.

Cada grup parlamentari té la seva particular manera de preguntar. ERC, és a dir el diputat Oriol Amorós, va ser sistemàtic i buscava assenyalar les contradiccions dels compareixents. Els socialistes, és a dir el diputat Jordi Terrades, ho feia sempre amb peus de plom, mirant de no acabar preguntant-se sobre ells mateixos. El grup popular, a través del diputat Sergio Santamaría, preguntava sempre intencionadament, volent evidenciar els rivals. Els d'Iniciativa preguntaven sempre políticament, però des de la cultura política, no des de la política legislativa, com és l'estil del diputat Marc Vidal. A Ciutadans, tots els diputats que fins ara han pres la paraula han coincidit a preguntar antinacionalísticament. El caràcter de les preguntes formulades (formulades, no llançades) per la diputada de la CUP Isabel Vallet desbordava un sentit profund de la forma i de l'equitat. I finalment (en totes les sessions la participació se succeeix amb aquest ordre) van irrompre les preguntes de la diputada de CiU Meritxell Borràs, que van començar entre interrogants retòrics i que sempre acabaven sense ells en forma d'acusacions explícites. Com que els convergents no han trobat una dama de ferro, han hagut de conformar-se amb una mestressa implacable. Aquesta vegada, a l'exfiscal Villarejo la diputada de CiU va començar preguntant-li si en la seva querella contra Pujol va ser protagonista d'un desistiment de funcions en no denunciar llavors als tribunals el que ara explica a la comissió, després va passar de preguntar-ho a afirmar-ho per, tot seguit, dir-li que hauria d'haver dimitit del seu càrrec de fiscal si no podia enfrontar-se amb tot el que es posava en contra seva, i va acabar lligant tot això amb el “rebuig al dret a decidir” del fiscal (així ho va dir, ni tan sols “procés” o “independència”). Com a punt i final, la diputada va rematar desacreditant-li la seva carrera fiscal.

De les set hores que va durar aquesta maratoniana sessió de la comissió, més de tres les va posar Jiménez Villarejo. La comissió té temps fins a estiu per arribar a les seves conclusions, quan es dissolgui el Parlament, i el seu president, el socialindependentista David Fernàndez, està decidit a sortir-se'n. Seria formidable que se'n sortís, ja que a mesura que la comissió avança en la seva recerca conjunta va demostrant que protagonitza un dels més nobles esforços democràtics de la política actual.