El poder etern

La corrupció és el monstre de temps remots que sempre ha estat aquí. Per lluitar contra ella, arran de l'explosió nuclear que va suposar l'estiuenca confessió de l'exhonorable Jordi Pujol, el Parlament ha creat una comissió d'investigació amb el nom de Comissió d'investigació sobre el frau i l'evasió fiscals i les pràctiques de corrupció política, on el bosc de paraules no deixa veure l'arbre al qual molts s'han acostat. Aquesta comissió hauria d'haver-se inaugurat dimarts passat, 18 de novembre, però el seu president, l'independentista del grup mixt David Fernández, va ajornar la sessió per aquest divendres 21 a petició del grup parlamentari de Convergència i Unió.

Ha nascut la comissió sota l'ombra d'un dubte, i al seu al voltant es reprodueixen, com el multihome dels impossibles, una multitud d'arguments que li auguren poca vida, i que en realitat són tots el mateix. Hi ha els qui hi veuen una mascarada saturada de convidats perquè al final tot es confongui i es dilueixi com es confon i es difumina la vida d'una ciutat en el seu llistat telefònic; i hi ha qui creu que el president Mas anticiparà eleccions abans que la comissió compleixi la seva tasca...

Hi ha qui creu que el president Mas anticiparà eleccions abans que la comissió compleixi la seva tasca

El cas és que en les peticions registrades de persones, personalitats i personatges convidats a comparèixer, els noms es comptaven per centenars. Així, la llista més llarga la van confeccionar els ciutadans de C's (que és com CDS, però canviant la “d” per un apòstrof saxó, és a dir, imperialista), que va arribar als 124 noms entre els citats a declarar i els requerits com a experts, inclosos dos que ja han mort (i que potser van pensar que encara estaven de festa). La CUP va aturar la seva relació al número 113 (62 dels quals, un d'ells l'italià Roberto Saviano, sol·licitaven en qualitat d'experts). Els populars van convocar fins a 98 persones en total (però el mateix matí de divendres se'n van desdir i els van retirar de la llista gairebé, excepte 13, als quals van titllar de referències “vives”, potser per distingir-les de les invocades per C's). A la llista d'ERC n'hi havia 88, i 76 a la d'ICV-EUiA (què els deu haver fet a aquest grup la lletra O per no ser ni esmentada! Si la O és la inicial d'obrer!). La llista de CiU reunia 52 noms i la més curta la tenia el PSC amb només 42. Ja se sap que la grandària de les llistes (a casa dels rics) és el menys important; però en aquestes llistes sí que s'adverteix una relació proporcional entre poder i silenci.

Per descomptat, molts dels noms es repetien en llistes diferents (i en alguns casos figuraven alhora com a experts i com a testimonis). Només en un nom han coincidit de ple els set grups parlamentaris: Jordi Pujol i Soley, nom que no hi ha hagut manera de fer aparèixer en el títol de la comissió. D'altra banda, es repartien pels llistats la gran família Pujol (inclosa una néta), presidents de Govern (Artur Mas), expresidents de Govern (Montilla), altres expresidents de Govern (González i Aznar), ministres (Montoro, Jorge Fernández Díaz) i exministres (Acebes, Martín Villa, Elena Salgado, Pedro Solbes, Isabel Tocino...); alcaldes de CiU, exalcaldes del PSC; membres d'ERC, CiU, PSC, PP, ICV i Ciutadans: empresaris i banquers; ambaixadors andorrans, caps de la policia i detectius privats; matrimonis, exmatrimonis, i fins a un cosí de Joan Carles I, anomenat Carlos de Borbón-Dos Sicilias (el segon cognom del qual té una mica de regal de Nadal, de parell d'ampolles de vi). Més que una sèrie de llistes, això semblava una batalla campal. Tots disparant contra tots com una baralla de saloon.

Només en un nom han coincidit de ple els set grups parlamentaris: Jordi Pujol i Soley

A les deu del matí anaven passant els diputats a la Sala de Grups, que és on se celebra la comissió, envoltats per les càmeres de fotos i televisió. Entraven travessant un munt de cables i gent que esperava, com s'esperava antigament a les portes de les catedrals on s'amuntegaven els captaires al voltant dels senyors que anaven al temple a pidolar una almoina o el regal d'una imatge. Hi havia en tot això una cosa medieval d'esperar per demanar. El senyor dóna, però dóna amb altivesa, i així, en entrar a la Sala de Grups, el socialista Lucena parlava amb desdeny a la gent de les càmeres i els deia que “estem enlluernats”. L'acompanyava per aquest Hollywood de catifa marró en què s'ha convertit aquest passadís del Parlament, amb posat de socialista de comarques, el diputat Jordi Terrades, i així es transformaven tots dos en dos galants de somriure mediàtic. Tot seguit, entraven plegats el president de la comissió (que procurava així passar desapercebut) i els dos diputats d'Esquerra, un dels quals amb un herpes labial. Una vegada tots els grups eren als seus bancs (de seure), les càmeres continuaven agafant imatges des de fora sense gosar traspassar el llindar de la porta, com necessitats que demanen a crits.

La Sala de Grups és, al marge de l'hemicicle, la més gran del Parlament, i de fet reprodueix en certa manera la forma de l'hemicicle. Tot el que hi ha, les cortines, les portes, les butaques, són d'un mateix color morat vell o granat diluït, i la recobreix un fals sostre de fusta sobre el qual hi ha altres sales. Desprèn noblesa, però una noblesa rància de sostre fals. És la sala que han triat per no brindar un escenari més utilitari, més civil, més oficinesc, a les personalitats que puguin ser citades a comparèixer. L'ambient que es crea una vegada tancades i barrades les portes és el d'una greu bombolla de solemnitat, i d'un aïllament, d'un buit, en realitat molt d'acord amb el buit que el títol de la comissió projecta sobre el cas que l'ha provocat. El president David Fernández escolta els diputats amb atenció de jutge antic (barba de pare pelegrí que fundarà una nació i samarreta antifeixista). Però a diferència dels jutges antics, el president de la comissió consulta l'iPhone ara i després, i en aquest gest abstret i solitari recorda la manera en què escrivien Chateaubriand i els últims romans: enmig de la invasió dels bàrbars.

A mesura que avançava la sessió els vots s'anaven convertint en vetos i intercanvi de cromos

Doncs la barbaritat va campar el matí de divendres de principi a fi de les très riches heures (tradueixi's très per molt i no per tres, com va fer una vegada un egregi poeta), que va ocupar la comissió. Es tractava de votar, entre el munt de noms proposats, els que finalment serien convocats a declarar com a implicats i com a convidats en la seva condició d'experts. A mesura que avançava la sessió els vots s'anaven convertint en vetos i intercanvi de cromos. Vet aquí una mostra del que va passar el matí de divendres.

Conjuntament, PSC i CiU van aconseguir que no compareguin ni Macià Alavedra ni Prenafeta. També Fèlix Millet va ser alliberat de comparèixer. La senadora i diputada popular Alicia Sánchez-Camacho haurà de comparèixer malgrat els vots en contra de PSC i PP, exactament igual que el ministre d'Hisenda Cristóbal Montoro. També el cap de Gabinet del president del Govern d'Espanya, Jorge Moragas, haurà de comparèixer malgrat els vots contraris de PSC i PP. El socialista Daniel Fernández haurà de comparèixer malgrat els vots en contra de PSC i PP i l'abstenció d'ERC. El diputat socialista a les Corts Generals José Zaragoza haurà de comparèixer malgrat els vots de PSC i PP en contra. L'exalcalde de Sabadell Manuel Bustos haurà de comparèixer malgrat el vot de PSC en contra i l'abstenció del PP. El director general de policia, Ignacio Cosidó, haurà de comparèixer tot i que PSC i PP hi van votar en contra. El director de l'agència de detectius Método 3, Francisco Marco, haurà de comparèixer malgrat els vots de PSC i PP en contra.

La sessió va acabar amb un regust amarg entre els grups que no formen part del tripartit del poder etern

L'exalcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet no haurà de comparèixer gràcies als vots de PSC, CiU i PP. L'exdiputat socialista Luis García, Luigi, no haurà de comparèixer gràcies als vots de PSC, CiU i PP. L'exdiputat convergent Miquel Roca no haurà de comparèixer gràcies als vots de PSC, CiU i PP. L'empresari Fidel Pallerols no haurà de comparèixer gràcies als vots de PSC i CiU i l'abstenció del PP. El conseller convergent Felip Puig no haurà de comparèixer gràcies als vots de PSC i CiU. El conseller convergent Germà Gordó no haurà de comparèixer gràcies als vots de PSC, CiU i l'abstenció del PP. El president Artur Mas no haurà de comparèixer gràcies als vots de PSC, CiU i l'abstenció del PP. L'extresorer de CDC Daniel Osàcar no haurà de comparèixer gràcies als vots de PSC i CiU. L'expresident del Govern espanyol José María Aznar no haurà de comparèixer gràcies als vots de PSC, CiU i PP. L'exdiputat de CiU Jaume Camps no haurà de comparèixer gràcies als vots de PSC i CiU i l'abstenció del PP. L'empresari Javier de la Rosa no haurà de comparèixer gràcies als vots de PSC i CiU. En el cas de Marta Ferrusola CiU es va quedar sola en l'intent d'alliberar-la i va fracassar, així que haurà de comparèixer, i el mateix va passar amb els seus fills Jordi, Oleguer, Oriol, Pere, Josep i Marta.

Abans de procedir a aquestes votacions, la comissionada (que no comissionista) per CiU, Meritxell Borràs, havia cridat a l'autocrítica de tots els partits, a l'examen de consciència i a l'acte contrició. El comissionat socialista (que tampoc comissionista) Jordi Terrades va manifestar que el seu grup no era partidari de “diluir”, també va dir “descafeïnar”, el cas Pujol en un marasme (que no un Maresme) de noms, i quan pronunciava la paraula Pujol girava el canell com relativitzant-ho. El seu company Lucena s'agafava la barbeta amb els dits en senyal d'autorització. El comissionat popular Santi Rodríguez (i tampoc comissionista) va justificar que quan van posar en la llista els portaveus de tots els grups parlamentaris no van incloure el seu, ja que l'assumpte tractat és el cas Pujol i no el cas Método 3, de manera que ara no tocava. Tot i així, la comissió va aprovar incloure com a documents la transcripció de les converses entre Alicia Sánchez-Camacho i Victoria Álvarez (que ha quedat convocada), malgrat el vot en contra del PP i l'abstenció del PSC.

La sessió va acabar amb un regust amarg entre els grups que no formen part del tripartit del poder etern, de manera que a la sortida van manifestar el seu descontentament als mitjans de comunicació que els esperaven als passadissos. Però aquesta vegada eren els polítics els qui demanaven i els periodistes els qui donaven. El representant d'ICV-EUiA va ser explícit en denunciar el que li semblava un tripijoc per devaluar i fins i tot incapacitar la comissió. El representant d'ERC va dir que havia estat un pur joc dels partits de l'“establishment”, i va emprar aquesta paraula sense adonar-se que la seva formació fa anys que forma part de totes les manifestacions de l'establishment, govern de la Generalitat inclòs. Finalment, el president de la comissió, David Fernández, membre de la CUP, va dir al passadís (que és el carrer del Parlament), que el que s'havia presenciat aquell matí a la Sala de Grups era “l'omertà, dels vetos i de la llei del silenci”, i que si no es replantejaven les llistes dels citats a declarar a la comissió ell es plantejaria la possibilitat de dimitir.

Aquesta és una altra de les amenaces, de les ombres que el dubte projecta sobre aquesta comissió contra la corrupció, nascuda arran del cas Pujol, que dimiteixin els qui la constitueixen i que acabi tirada al peu dels reixats propers del zoo de Barcelona com un fardell brut i inservible, una setmana després d'haver nascut. L'actual X legislatura porta en el seu nom la X de grans incògnites per resoldre.