Piketty: “La desigualtat més gran la provoca la desocupació”

Comença a estar cansat de l'apel·latiu d'estrella de rock que li van atribuir els mitjans nord-americans quan hi va anar per presentar el seu llibre —El capital al segle XXI—. Però és difícil imaginar un altre economista europeu que lideri les llistes de vendes amb una obra tan profundament acadèmica i que provoqui aquesta eufòria allà on va. “En realitat, l'èxit del llibre revela la necessitat de més democratització del debat econòmic, de permetre que la gent es formi la seva opinió i d'incorporar a aquest debat els problemes que realment importen a la gent”, apunta Thomas Piketty (Clichy, 1971). Un èxit no exempt de dures crítiques abocades des dels més importants mitjans internacionals.“La veritat és que els mateixos que han criticat els meus treballs m'han donat un premi al millor llibre de l'any. No puc demanar més”, diu amb un somriure.

L'autor francès ha visitat aquesta setmana Madrid, per promocionar l'edició en espanyol del seu llibre, amb una agenda realment d'estrella mediàtica. No hi havia prou minuts ni moments en tot el dia per atendre la quantitat de sol·licituds de trobades, reunions i entrevistes de tot tipus que havia suscitat la seva visita, en què ha reservat un forat destacat al món polític: va ser assessor de campanya de la candidata socialista Ségolène Royal a les eleccions a la Presidència de França del 2007. Ha estat el mateix Piketty qui tenia interès a reunir-se amb els responsables de Podem durant la seva visita a Madrid per evitar que el seu debat amb el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, fos interpretat com una adhesió als postulats dels socialistes espanyols. “M'agrada escoltar totes les propostes. M'hauria agradat també reunir-me amb algú del Govern però no han mostrat cap interès”, explica.

Els ingressos dels més pobres s'han reduït més als països amb més atur, segons l'OCDE

L'economista francès sosté que al llarg de la història, i encara més els últims anys, el rendiment del capital ha estat més gran que el creixement de l'economia i que, per tant, els que tenien inicialment aquest capital —en forma d'immobles, herències o patrimoni— es beneficiaven més del creixement que els que depenien de la seva feina. Una fórmula matemàtica que s'ha revelat en tota la seva cruesa amb la crisi i que ha suscitat l'empipament de les classes mitjanes, que se senten les paganes de la crisi, durament colpejades per les polítiques d'austeritat, la retallada dels serveis i les pujades d'impostos però que en la pràctica no resulta tan simple. “És cert que el cas d'Europa no és exactament el mateix que el dels Estats Units. El moviment Som el 99% té més sentit allà, o en llocs com Londres, perquè el pes del sector financer i del capital en l'economia és molt més gran. A Europa, la màxima font de desigualtat procedeix de la desocupació”, admet l'economista.

Les dades de recents estudis de l'OCDE corroboren aquesta matisació [veure gràfic adjunt]. Els països més colpejats per la desocupació durant la crisi són aquells on més ha crescut la desigualtat, especialment entre el 10% de les llars amb ingressos més baixos. Grècia i Espanya, les economies amb una taxa d'atur més alta, són els països on la renda disponible de les llars més pobres s'ha reduït amb més virulència. En canvi, hi ha altres economies, com Polònia o Xile, que han aconseguit que les rendes disponibles dels seus ciutadans més pobres augmentin en aquests anys de crisi i que ho facin fins i tot més que les del 10% més ric. “No es pot responsabilitzar els altres del que passa. Els ciutadans i els governs són responsables de les seves decisions i de les conseqüències de les seves polítiques”, repeteix incessant l'economista en les seves intervencions.

Piketty va publicar la seva obra [originalment en francès el 2013] just quan es començava a entreveure el final de la crisi i quan les dades començaven a reflectir uns nivells de disparitat de rendes entre els països més desenvolupats que no es veien des de finals de la Primera Guerra Mundial. El debat sobre la desigualtat ja començava a agafar força als Estats Units i va ser, precisament, l'enorme repercussió del seu llibre en aquell país, ja el 2014, la que va disparar la popularitat de Piketty i l'enorme difusió de la seva obra. “Encara estic més sorprès de l'acolliment que ha tingut el llibre a la Xina o a Corea, realment m'ha impressionat”, admet.

Piketty defensa un impost sobre la riquesa però rebutja el tipus del 75% d'Hollande a les rendes altes

La veritat és que són moltes les veus que denuncien les conseqüències que aquesta creixent disparitat de rendes té per al futur de les economies i les societats desenvolupades i emergents. El 2005, l'economista Branco Milanovic, antic economista en cap del Banc Mundial, va publicar un llibre —Mundos separados— sobre la disparitat global d'ingressos i l'augment de la desigualtat i la seva recopilació d'assajos del 2011 sobre aquesta qüestió —Los que tienen y los que no— és considerada una de les referències mundials en la matèria. El 2010, el llavors economista de la Universitat de Chicago i actual governador del Banc de la Reserva de l'Índia, Raghuram Rajan, va alertar en el seu llibre Grietas del sistema que l'enorme endeutament de les llars havia estat propiciat, precisament, per les autoritats amb l'objectiu de reduir aparentment les disparitats de renda a la població. Aquest endeutament, al final, ha afeblit les possibilitats de les famílies en la recuperació. La llista d'autors i de treballs és llarga i la preocupació sobre el fenomen és tan palès que fins i tot els distingits participants del Fòrum Econòmic Mundial a Davos (Suïssa) el van designar, el gener del 2014, el repte més gran de l'economia global en els propers anys.

La gran aportació de Piketty a la història econòmica és l'exhaustiu treball dut a terme per recaptar les dades sobre les quals basa les seves tesis. L'economista francès ha utilitzat la informació tributària facilitada pels mateixos individus i no les enquestes sobre els ingressos de les llars, un dels mètodes més utilitzats per analitzar la desigualtat. Aquest biaix, que no és nou, sí que resulta especialment útil per analitzar la distribució entre les rendes més altes i permet al públic en general comparar l'evolució dels seus ingressos amb els dels més rics. El seu exhaustiu treball de recol·lecció està disponible a través de la pàgina web de l'Escola de Negocis de París —World Top Incomes Database— amb dades de més de 27 països, però no totes tenen la mateixa fiabilitat.

“Si alguna cosa bona té la publicitat que està rebent el llibre és que això ens està propiciat un accés més fàcil a les dades de molts països emergents i més transparència en les dades disponibles per als ciutadans en general, cosa que es converteix en un instrument per lluitar contra la corrupció. La Xina és la que va més endarrerida en aquest sentit”, apunta. Països com el Brasil, Mèxic, Turquia o Corea comencen a facilitar a Piketty i al seu equip les dades tributàries. Això permetrà ajustar les seves tesis amb més precisió perquè l'explosió de les classes mitjanes en les grans economies emergents els últims anys té molt més a veure amb el fort creixement viscut per aquests països que amb els rendiments del capital previs a la seva irrupció en l'economia global. “Aquest fort creixement ha estat un dels aspectes més positius de la globalització i és una de les grans forces que han permès reduir la desigualtat a escala mundial”, reconeix entusiasta.

“No semblava possible posar fi al secret bancari suís i es va acabar. Les coses sempre es poden canviar”

Más dades potser també el porten a ajustar més les receptes per combatre els perjudicis de la disparitat de rendes. Piketty s'ha declarat favorable a establir un impost sobre la riquesa però es mostra absolutament contrari i crític amb el tipus del 75% sobre les rendes més altes que va engegar el president francès François Hollande i al qual acaba de donar carpetada el govern presidit per Manuel Valls. “Una cosa són els ingressos i una altra el patrimoni, la riquesa. Bàsicament estic en contra de la proposta d'Hollande perquè es tractava d'un gest de cara a la galeria i sense cap voluntat de canviar el model. La recaptació d'aquest impost era anecdóctica. Hollande hauria de començar per simplificar el sistema tributari francès”, assenyala.

El també professor de la Paris School of Economics és especialment crític amb el maneig de la crisi a Europa, des de les polítiques d'austeritat aplicades a la modificació dels Tratatcs europeus aprovada el 2012 i la competència fiscal entre els països de l'eurozona que ha revelat l'escàndol dels Luxleaks. “Si tothom fa el que ha fet Luxemburg i elimina gairebé del tot la tributació de les grans empreses, tot Europa es convertirà en un paradís fiscal”, subratlla. “Crec que caldria avançar cap a més cooperació tributària, com a primer pas, començant per l'harmonització de la fiscalitat empresarial”, defensa. Encara més. “Les polítiques d'austeritat, l'obstinació a reduir el dèficit a tota velocitat, l'augment de la desocupació i l'absència d'inflació fan molt més difícil la sortida de la crisi”, remata.

Malgrat el que l'experiència europea demostra, Piketty es mostra optimista davant la possibilitat de més coordinació fiscal a la regió i creu que amb els incentius o les sancions apropiades els canvis són possibles. “Tampoc semblava possible posar fi al secret bancari suís i actualment això és una realitat. Els Estats Units van imposar sancions als bancs suïssos que havien contribuït a ocultar informació tributària dels seus ciutadans i el secret bancari es va acabar”, recorda. “Les coses sempre es poden canviar”.