Gràcies a les dones

Escrivint l’article de la setmana passada (La llengua ressentida) vaig topar amb una anècdota explicada per Ignasi Iglesias en l’acte central de la primera edició de la Diada de la Llengua Catalana de 1916. I si no és certa, és ben trobada. Parlava d’un pare que, havent abandonat el català com a llengua habitual, lamentava la mort del fill amb un “¡Pobre hijo mío!”, mentre que era l’àvia −és a dir la mare del pare− qui proferia un català “Pobre fill meu!”. Diu la crònica publicada per La Veu de Catalunya el 2 de gener d’aquell any que el comentari va aixecar l’aplaudiment dels assistents.

Això ve al cas per defensar el paper de les dones en el procés de manteniment de la llengua catalana. El relat sobre la recuperació del català al segle XIX té unes línies mestres més que sabudes i, probablement, indestructibles. Després de tres segles de decadència cultural i literària, i de més d’un segle de repressió i diglòssia, el català va viure un procés de represa pilotat per unes elits econòmiques i culturals que, a través d’un seguit d’iniciatives (la restauració dels Jocs Florals, per exemple, o l’inici de la premsa escrita en català), va rellançar la llengua en àmbits de plenitud de què no es gaudia des de l’edat mitjana. I d’aquest procés hem convingut de dir-ne Renaixença, sense ombra de dissens. Tanmateix, de vegades s’obvia una frase que ja va proferir un dels protagonistes d’aquell període, Valentí Almirall, el 1886: “La nostra llengua mai s’ha mort, puix encara que l’hagin oblidada los savis i la gent de lletres, l’ha conservada el poble viva en son tracte, parlant-la sempre”.

Injustament, les dones sempre han estat excloses de les hipòtesis sobre el manteniment de la llengua en èpoques tan dures. No sé si mai s’ha provat de fer una sociolingüística de gènere (si algú en té notícia, estic a Twitter), però hi ha tres factors decisius en aquest període que afecten les dones i que incideixen directament en el desenrotllament normal de la llengua. És segur que, si les dones del segle XIX haguessin pogut triar, haurien elegit unes altres condicions de vida, però és a elles i a la seva resiliència que devem bona part de la supervivència de l’idioma.

La nostra llengua mai s’ha mort, puix encara que l’hagin oblidada los savis i la gent de lletres, l’ha conservada el poble viva

En primer lloc, cal esmentar els índexs de natalitat. Catalunya experimenta al segle XIX un increment demogràfic fora del normal, fins al punt de duplicar la població en només seixanta anys (de 850.000 a 1.700.000 habitants) per mitjà de la puixança biològica autòctona, la qual tenia, a més, una distribució homogènia per tot el territori. És aquest increment de natalitat el que nodreix la demanda de mà d’obra resultant de la revolució industrial, i que farà que Catalunya no necessiti importar treballadors no catalanoparlants fins a final de segle.

Segon, la criança dels fills. No cal dir que aquest no és un fenomen ni exclusivament català, ni circumscrit al XIX. Fins al segle XX les mares s’han ocupat de la canalla gairebé en solitari, i no és casualitat que el terme llengua materna prengui l’adjectiu de la mare. La transmissió de la llengua d’una generació a la següent passava necessàriament per elles.

I tercer, l’analfabetisme femení. En un context social en el qual l’adquisició del castellà depenia directament del sistema escolar (els mitjans de comunicació audiovisuals i les grans immigracions trigarien encara dècades), el nivell d’alfabetització de les dones aporta una dada prou aproximada del coneixement que tindrien del castellà, i, per tant, de les dificultats de transmetre als fills una llengua que no fos la catalana. El 1860, el 88,5% de les dones no sabien llegir ni escriure. El 1877, el 80,1%. El 1887, el 73,5%. I el 1900, el 66,5%. Si convenim que aquelles que no anaven a escola difícilment podien saber castellà, al principi del segle XX només un terç de les dones estaven capacitades per transmetre aquesta llengua als fills, i òbviament això no vol dir que ho fessin.

El poble va mantenir-la viva “parlant-la sempre”, deia Almirall. La llengua catalana no es va deixar de parlar perquè es van mantenir intactes les condicions per a la transmissió generacional, un factor més determinant per a la supervivència de la llengua que el cèlebre poema d’Aribau o la restauració dels Jocs Florals. “Pobre fill meu”, que deia l’àvia. El relat de la recuperació de la llengua, burgès i masculí, està en deute amb un procés que, probablement, va tenir molt de popular i femení

Portada elpais.cat