Forcadell: dos i dos fan quatre

Si alguna cosa queda clara a l’acte que Carme Forcadell va celebrar aquest dimecres a Gràcia és que a l’ANC saben comptar. Amb el pla Confecat (d’emergència per a conferències), en estat d’alerta, havia corregut la confusió que la lideressa de la independència faria la seva imprescindible aportació al debat, la seva resposta a Artur Mas, Oriol Junqueras, Miquel Iceta i Joan Herrera. Però, no, la conferència, aclareix Forcadell, no és una conferència: “Avui no anunciaré res, no diré res de nou”. Com si les dels partits haguessin aportat un tou de novetats, vaja.

Forcadell crea expectació. Per això els organitzadors de l’acte, l’ANC de Gràcia, han canviat el seu lloc habitual de trobades pel Cercle Catòlic, que ha deixat d’estar atent a TV3 (les locals Cantabile participen a la final d’Oh Happy Day) per parlar de la independència, valgui la redundància. L’ANC temia una allau de gent per a la conferència que no ho era, i ha previst un sistema per comptar els assistents. Hom pensaria que algú capaç de posar dos milions de persones en fila índia podria controlar amb certa decència que només dues-centes entrin en un acte, però la solució s’allunya de tota pompa: un trist tiquet taronja, com de rifa de panera de Nadal de mercat de barri, que t’entreguen a la porta i et retiren a l’escala d’accés a la sala, que és a uns 145 centímetres de distància. Això sí, la sala, plena i sense batalles per les cadires, davant un escenari sobri, de negre, només tacat per dues cadires senzilles i dos cubs negres. Una taula al mig desfà l'equívoc de l'escenografia: no ens espera un recital de guitarra i cajón.

Forcadell comença a parlar amb aquell to tan de voler-te convèncer que estàs fent història com qui ven una enciclopèdia

Com els seus companys de la porta, en Josep Maria també en sap, de comptar, i ho ha demostrat a tot el públic assistent. A ell, que va vestit amb l’uniforme preferit avui al Cercle (americana i jersei per dins, en el seu cas amb cremallera) li toca controlar que tot vagi bé. Té una missió difícil: que el so arribi correctament als cables de ràdio i televisió.

Ell no domina l’idioma dels provadors de so, no coneix “l’ei, sí, hola, sí, 1,2,3,4” i en Pere, que li fa d’assistent des de l’amfiteatre, aclareix: “Compta!”. En Josep Maria obeeix: compta fins a 10 i es cansa, però no n’hi ha prou. No està còmode, assegut a la punta de la cadira, mirant el mòbil per dissimular la timidesa. El tornen a fer comptar, tantes vegades que a la sala s’espera amb il·lusió que s’arribi a 1714. Però el marcador s’ha quedat a 15. Ha complert la missió i baixa de l’escenari sense endur-se ni un trist aplaudiment.

Barri complidor

“Si els dos milions que vam votar sí-sí convencem un indecís, ens sortiran quatre milions”. Infal·lible.

La glòria és per a Carme Forcadell, que puja tot seguit i avisa que no sap parlar asseguda i que ho farà de peu. Amb el micròfon aparatós que li han donat, com de tele dels vuitanta, sembla més predisposada a cantar una balada que a fer un míting, però ella és una professional i s’hi presta. El presentador, el periodista Albert Balanzà, l’ajuda a fer-la sentir còmoda: no tan sols és tan independentista que vol la independència de Gràcia, sinó que a més li aclareix que al barri han fet els deures: bona participació i un sí-sí massiu el 9-N.

Carme Forcadell comença a parlar amb aquell to tan seu, amb aquella capacitat de voler-te convèncer que estàs fent història com qui et ven una enciclopèdia a la porta de casa: tot semblen avantatges. Un país nou, inclusiu, i aquest mes, d’oferta, la regeneració democràtica. Parla amb seguretat, se sap el discurs: que si els catalans ho fem bé, que si els partits segur que es posen d’acord i si no rebran, que si el problema d’Europa és que els fa mandra fer un mapa nou i triar un color per a Catalunya –tal com ens han venut la Catalunya independent, ens tocarà el rosa– que si Espanya ens ajuda molt... En el discurs també surt la corrupció. Hi ha més d’un ai al cor a la sala quan Forcadell parla dels “companys de l’ANC suïssa” (“tu, no, Carme, tu, no”, pensa el patidor públic, que ja va tenir un disgust amb l’ex-molt honorable) però ràpidament s’encarrega de matisar que el que li agrada del país helvètic és que fan moltes consultes, i que ella vol un país net de corruptes. Sospirs de tranquil·litat.

Amb les preguntes ve el moment dels equilibris. Tu de qui ets, de Mas o de Junqueras? I Carme Forcadell, que aposta per Mas però sembla que no tots a l’ANC hi estan d’acord, diu que la proposta de Mas té coses bones, i que la de Junqueras també té coses bones. Que la del president (la seva preferida, i aquí se li ha notat, tot i els intents de dissimular) és la que convenç el món –a Washington no es parla d’altra cosa–, però la de Junqueras també té el seu què: en fi, que per seguir dominant la política catalana s’han de fer equilibris.

“Amb tots els respectes, actes com aquests amb convençuts ja no calen”. Home, Carme, no ens deixis així!

El públic assistent, compost per una majoria d’edat fronterera amb la jubilació i una minoria de gent jove, té poc Twitter i més ganes de pressionar al torn de preguntes: Forcadell se sap la resposta de si l’ANC ha de fer política com un partit (de moment, no, però…). Per altres qüestions sobre el futur, té una fòrmula: “No ho sé, però si tingués una bola de vidre aquí…” En Josep Maria, tan atent per provar el so, no ha estat ràpid a satisfer les necessitats futurològiques de Forcadell.

Deures de matemàtiques

No tot són paraules boniques: Carme Forcadell posa deures. Concretament, de matemàtiques: “Si els dos milions de persones que vam votar sí-sí convencem un indecís, ens sortiran quatre milions”. Infal·lible, dos i dos fan quatre. Com a bona representant de l’ANC, la presidenta sap comptar. Compte, però, que el recompte s’ha d’organitzar: com sabem que la persona que volem convèncer no ha estat abans convençuda? L’ANC segur que ho té a punt i a cada indecís passat a la causa se li entregarà un tiquet taronja de rifa de barri. Per si no se sap a qui convèncer, dóna idees: "Tots tenim un sogre, un cunyat, un amant"…. Astorament a la sala, però no per tothom. En aquesta menció, primer a l’amant i després a la parella (curiós, l’ordre, o no, en un centre catòlic), un senyor de platea i un de l’amfiteatre han decidit saludar-se amb un somriure còmplice. Què bonic és l’amor secret.

Quan tot sembla que acaba bé, Forcadell diu que la conferència, a part que no és una conferència, no és ni necessària: “Amb tots els respectes, actes com aquests amb convençuts ja no calen”. Home, Carme, no ens deixis així! Per sort, s’acomiada amb un final d’acontentar tothom, èpic, assajat: “Ànims i endavant, que junts aconseguirem l’honor més gran que cap poble pot aconseguir: la seva llibertat”. Aplaudiments, potser alguna llàgrima continguda, i alegria general. Fins i tot un petit consol per al sofert Josep Maria, que a sobre de comptar per una conferència que no ho és i un acte que no cal, li haurà tocat recollir.