Viatjar a Catalunya, tornar a l’Edat Mitjana

Aquell dissabte de finals d'octubre ens havíem refugiat a l'abadia benedictina de Sant Quirze de Colera, una de les més antigues i belles de Europa, per escapar de l'avorriment diari del xafarranxo polític, econòmic i institucional que ens embolicava com una colobra; al sarró, menjar i equipatge frugals (el diari i uns prismàtics) per passar un dia al ras. L'anomenaven corrupció i campava a plaer: tots els nostres homes i dones públics donaven fe que pagant sant Pere continuava cantant; jutges i jutgesses destapaven casos, coses i cases plenes de bitllets aquí i allà; personatges amb pell i budell de xoriço traginaven feixos de diners amb o sense testaferros per petits països-paradisos; ancians refinats i cartera fosca obstaculitzaven i sortien dels pavellons més amables de les presons, i els fiscals estaven sempre a punt de brega per una cosa de no res.

Aquell paisatge apartat i virginal de Sant Quirze, amb un huracanat vent terapèutic que ens netejava el cos i l'ànima, ens retornava als sòlids contraforts de l'època medieval. Un lloc afable per reflexionar, a prop i lluny del soroll del món, que se cenyia a dos afers recurrents del trist paper diari: quants guardians del nostre erari l'estaven plomant sense remissió i quan i com es resoldria el dret a decidir o a no decidir dels catalans. Davant d'aquesta contundent olla podrida, que incloïa tiris i troians, no hi havia més opció que l'exili, i aquell mateix dissabte vam saber on: a l'Edat Mitjana.

El president del Govern espanyol havia afirmat a Brussel·les, molt campanut i tan tranquil, davant els micròfons de la vella Europa, que la secessió de Catalunya del Mas més messiànic significaria “tornar a l'Edat Mitjana”. Juro per Déu que en aquell instant vam decidir fer-nos secessionistes. Ens vam passar uns quants dies especulant sobre si al nostre pròcer li hauria traït l'inconscient o el subconscient i esperant, al mateix temps, una reacció meditada però furibunda dels medievalistes més conspicus. Confiàvem que algun erudit amb galons digués alguna cosa (o algunes coses), però aquí, com clamava Ángel González, "no passa mai res, excepte el temps". O sigui, que tothom havia acceptat mandrosament el sil·logisme pedestre de Mariano, és a dir, que "l'horrorosa secessió de Catalunya serà idèntica a l'horrorosa Edat Mitjana". Ni res a dir hi havia que en països civilitzats com França o Itàlia, per posar dues conjuntures d'extrem veïnatge, el president de la República mai no hagués proferit una bajanada com aquesta, com també és cert que, si ho hagués fet, l'autoritat competent de savis com Jacques Le Goff (rediviu) o Giuseppe Galasso l'hauria posat al seu lloc per sempre.

Sens dubte, qui desconeix què va ser l'Edat Mitjana no pot governar al segle XXI

No seré jo qui glossi la higiene i la brutícia de l'Edat Mitjana i qui afirmi, sense por, que aquest va ser un període molt millor que el present des dels més diversos punts de vista, sense catalans ni espanyols, sense tribunals ni urnes, sense patriotes ni ideòlegs. Sense aquest punt decisiu que la nostra màxima autoritat pretén nefand no tindríem avui, per exemple, coneixement del llegat grecollatí.

Tindríem, és clar, camins de Sant Jaume per passejar amb la gens angelical Angela Merkel; amanuenses i còdexs en lloc d'editors i llibres d'usar i llançar, o una Europa molt més oberta, optimista i plural que la nostra, on els bàrbars del nord circularien fins a l'Àfrica septentrional tan alegrement en les seves carraques, com ara en els vols escombraries. I podríem somiar amb les musiquetes de Jaufré Rudel, cantant l'amor i l'edèn alternatiu com els dilectes David Byrne o Luis Alberto de Cuenca; o manejar l'espasa amb Roldán a Roncesvalles o l'arc i la lira amb algunes de les seves hosts al castell de Quermançó, o confiar que en totes les universitats de la nació un Sant Anselm qualsevol continuaria transmetent la divisa fonamental (única) de les humanitats, la veritat revelada per E. H. Gombrich: il·luminar el passat és comprendre el present.

Sens dubte, qui desconeix què va ser l'Edat Mitjana no pot governar al segle XXI. Menysprear-la d'aquesta manera supina és humiliar Johann Huizinga, Steven Runciman, Geoffrey Barraclough, Ernst Robert Curtius, Ramón Menéndez Pidal, Peter Dronke o (ja posats) Mark Twain i Umberto Eco. I, evidentment, tots els mestres (amb el plorat i sempre homenatjat Martí de Riquer al capdavant) que, també a les universitats catalanes més progressistes, ens van preparar, en castellà robust, per entendre i estimar l'època medieval. És igual, perquè la malaltia del nostre paisatge i del nostre paisanatge no és només ètica, sinó estètica: senzillament, educativa.

Una pàtria on (diuen les enquestes) la història és la disciplina acadèmica més mal valorada, on els qui governen tenen mató al senderi i on les facultats són corrals que ningú no neteja. On un químic o un anestesista en excedència (ficats en la política tota la seva vida laboral) poden tornar a “la seva” plaça reservada de professor universitari, com qui torna on van a morir els elefants, sens dubte amb la bibliografia posada al dia!, on l'endogàmia premia els cabestres i sovint impedeix l'accés a la docència al millor currículum (es digui Schopenhauer o Menéndez Pelayo) o on el dit decisori està tan estès en la nostra alma mater amb cinc segles d'antiguitat o cinc lustres d'existència. On una escriptora en castellà però premiada en català creu (o almenys això propala) que està vetada a les universitats estelades perquè s'expressa literàriament en espanyol en lloc de saber i acceptar les regles dels veritables mèrits.

Un país, en suma, sense universitat i sense estudis i, per tant, sense vergonya, on el gran manaia rugeix sense ruboritzar-se que l'època medieval li provoca arcades; així que, per no evitar les nàusees, viatja a Catalunya abans que es consumeixi el part (té 18 mesos per davant per avortar-lo) i caigui en les sinistres tenebres de l'Edat Mitjana. I no sap com de feliços serem si amb la secessió ens donen un bitllet per a aquest èxode al nostre sant melic, les ganes que tenim de tornar a l'úter de les historietes infantils i sentir-nos com un ionqui a la cort del rei Artur. Això sí, obligatòriament a l'abadia de Sant Quirze de Colera, a l'Alta o la Baixa Edat Mitjana, sigui la que sigui, lluny de la caverna de Catalunya i Espanya.

Manel Martos és doctor en Humanitats i director editorial de Gredos.