Urgeix claredat democràtica

"Artur Mas no s'ha mogut d'on era des del començament” acostumen a afirmar els sobiranistes per significar que el president no s'ha apartat gens del full de ruta fixat a principis d'aquesta legislatura, complint puntualment totes les seves promeses. Aquests mateixos sobiranistes acostumen a destacar-ne dues: va prometre que convocaria el poble de Catalunya a les urnes i així ho va fer (fins i tot amb gran pompa) i, quan el TC va suspendre de manera cautelar la consulta, va mantenir fins al final la seva promesa que "hi hauria urnes i paperetes".

Podrien esmentar-se més promeses, però amb aquestes dues n'hi haurà prou per comprovar la particular manera que té Mas de no faltar a la seva paraula. És obvi que, si ens fixem en la literalitat de les frases, no cal retreure-li cap incompliment. Però el llenguatge, a més de descriure de manera literal, dóna a entendre determinades coses. Així, qualsevol ciutadà normal interpreta, quan se li diu que serà convocat, que aquesta convocatòria es materialitzarà en una jornada electoral vàlida amb caràcter general, i que la referència al fet de la convocatòria no deixa de ser una sinècdoque en la qual una part (el moment de convocar) fa referència al tot (el procés en el seu conjunt, desenllaç de votació inclòs).

Recordàvem al principi la literalitat de l'anunci de Mas: “hi haurà urnes i paperetes”. De nou la sinècdoque, però aquesta vegada sense que calgui plantejar-nos el dubte. El líder de CiU estava donant a entendre, sabent la falsedat de la interpretació que estava potenciant, que, malgrat la suspensió, es duria a terme la consulta (de fet, així ho indicaven les paperetes). L'engany propiciat era tan groller com el que propiciaria aquell que es dirigís a la ciutadania anunciant que en una determinada data seria convocada a acudir als col·legis electorals i, arribat el dia, manifestés que la convocatòria era per a un berenar en aquests col·legis, defensant-se de les acusacions d'engany amb l'argument que mai havia declarat de manera expressa amb quin motiu es feia la convocatòria.

He plantejat els meus dubtes sobre l'autèntic destinatari de l'engany a la vista de la rendibilitat que sectors sobiranistes estan intentant extreure de la jornada del 9-N. L'operació recorda les declaracions efectuades a aquest diari per Oriol Junqueras l'1 de novembre passat. Va afirmar llavors, no ja que la impugnada consulta hauria tingut efectes polítics, sinó que, si el resultat hagués estat molt bo per als seus objectius, les conseqüències haurien equivalgut a les d'un referèndum perquè “el vot dels ciutadans ho converteix en vinculant”. I si el resultat hagués estat dolent?, caldria interrogar-se.

La resposta és fàcil d'imaginar: hagués estat igual, ja que si Catalunya és considerada prèviament subjecte polític, té dret a convocar tants referèndums com siguin necessaris fins que aquesta condició preexistent, determinada de manera voluntarista pels sobiranistes, obtingui suport popular.

Després del 9-N, es diria que hem entrat en la segona fase de l'engany. No insistiré en el que ja s'ha escrit sobre la manca de cens, la inexistència d'interventors o junta electoral, etcètera. Tampoc crec que valgui la pena remarcar la forma en què l'oficialisme català ha retorçat les xifres perquè acabin destil·lant una lectura en termes d'un triomf de la iniciativa de mobilització i, més en particular, del sí-sí. Ni tan sols m'aturaré en un aspecte que, d'altra banda, no crec que hagi de ser considerat irrellevant: de debò els ciutadans de Catalunya poden en aquestes condicions confiar que les dades que s'han fet públiques responen fidelment a la realitat?

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofia Contemporània a la UB.